Feia temps que no hi havia tanta unitat entre les diferents ànimes de l'independentisme. Unitat total i absoluta a l'hora d'estar en desacord total en tot, sí, però és un gran èxit aconseguir un acord sense fissures a l'hora de no entendre's en res. No és fàcil. I li diré més, això és una cosa molt difícil. Sí, perquè de vegades volent estar en contra de tot el que defensa el del costat pots arribar a coincidir en algun petit detall. Però, no, no, aquí som davant d'una unanimitat incondicional en la discrepància més radical.

És un desacord total en l'estratègia a curt, mitjà i llarg termini, efectivament, però doblant l'aposta. Perquè no és que no estiguin d'acord en com encarar el futur, no, és que no estan d'acord ni en les estratègies compartides en altres moments i que ens han dut fins a la situació actual. O sigui, no es posen d'acord ni en el passat! Ni en com va passar ni per què!

Estem parlant d'un desacord absolut en l'estratègia electoral, en la de pactes, en la de la negociació (tant en el contingut com amb qui negociar-ho), en la de les cessions (o no), en la de com afrontar el futur... És que per no estar d'acord no estan d'acord ni en com anomenar la cosa. Els uns a l'estratègia en diuen tàctica i els altres pla de futur.

I desacord total en com llegir les decisions judicials que van venint i que, ai las, resulta que els són favorables (sort n'hi ha). Quan es fan públiques tots corren a dir que afavoreixen els altres, però que si hi són és gràcies a ells. És allò del “com m’agrada que t'agradi sopar en aquest lloc que he triat jo expressament perquè t'agradés i on estem menjant uns plats que he estat cuinant jo des de fa dos dies després d'haver anat a comprar personalment tots els productes, per molt cars que fossin, i d'haver estat més de dos mesos triant el menú més apropiat i fins l'últim detall. O sigui, estic content que estiguis podent fruir del meu gran èxit. Però no, no cal que m'agraeixis ser feliç gràcies a mi”.

Ara bé, podem afirmar que la unitat independentista s'ha trencat per sempre? Doncs miri, no. Perquè la realitat la farà anar i la farà venir a la unitat com a ella li convingui. Com li convingui a la realitat, esclar. Sí, la campanya electoral que s'acosta al nostre país serà despietada i cruel, però segons quin sigui el resultat, les esquenes ara plenes de punyals s'ompliran d'abraçades. Com va dir el poeta “això no és res personal, només és política”. I ja se sap que en política tot és possible. I més.

Si no que li ho preguntin a Pedro Sánchez. El passat 19 de setembre deia allò de “Si hubiera aceptado las exigencias de Pablo Iglesias hoy sería presidente del Gobierno. Pero sería un presidente que no dormiría, como el 95% de los españoles, incluidos votantes de Unidas Podemos”. I el 12 de novembre signava amb Pablo Iglesias un acord de govern al que avui li ha donat suport una Esquerra que el passat dia 12 de desembre criticava el discurs del llavors president en funcions dient que “semblava escrit per Borrell” i que ja havia sortit “el Sánchez del 155”. O que li ho preguntin al PDeCAT (o JuntsxCat, o com els haguem d'anomenar) que va pactar la Diputació de BCN amb el PSC.

I és que al final les urnes són les que fan i desfan els companys de llit polític. I de vegades sense canviar els llençols ni res.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat