Es deia Philippe Monguillot i era conductor del bus urbà de Baiona. Va morir ahir després d'estar ingressat a l'hospital en mort cerebral des de diumenge passat, quan va ser atacat per un grup de cinc persones que havien pujat al seu vehicle sense mascareta. Ell els va impedir l'accés, perquè al transport públic francès, com al d'aquí, també és obligatori dur mascareta i la resposta dels individus, un d'ells menor d'edat, va ser copejar-lo al cap fins deixar-lo inconscient al terra i fugir.

Li ho confesso, quan vaig llegir la noticia, em va impactar molt. Tant que en aquell moment si vostè m’hagués demanat una opinió, de la meva boca haguessin sortit zero paraules. Només amb les hores m'han anat venint idees inconnexes que tampoc no són cap opinió. Perquè sobre fets com aquests no en pots tenir cap d'opinió, a part de no ser-ne gens partidari i d'estar-hi molt en contra.

El primer que m'ha voltat pel cap és per què el cas em va deixar tan planxat. I he pensat que potser és perquè associem la pandèmia amb un mal que ens afecta a tots sense distinció i davant del qual estem indefensos. I potser el mecanisme del meu cervell, que de vegades funciona -més o menys-, s'ha encallat quan ha vist que no, que no tots som al mateix bàndol. Potser és que no entenc com és possible que algú es passi, i d'aquesta manera tan bèstia i incomprensible, a la banda dels “dolents”, demostri tanta insolidaritat i amb aquestes conseqüències. Sobretot perquè en aquesta qüestió tots hauríem de ser a l'equip dels “bons” i a més de manera molt militant. Potser.

O potser ha estat perquè, innocent de mi, m'he acabat creient la propaganda paternalista aquella segons la qual la COVID-19 ha tret el millor de nosaltres. Sí, sí, el millor, però també el pitjor. D'uns quants. I no cal que li faci la llista, oi? Amb les crisis pandèmiques passa com quan conduïm, que queda despullat el caràcter de la gent. I n'hi ha que condueixen com per ser detinguts i condemnats sense judici.   

El cas és que intentant trobar una explicació als motius pels quals aquesta notícia m'ha fet exclamar “però quina merda de societat estem construint entre tots” he arribat a la conclusió que potser no hi ha cap motiu especial. Simplement és la reacció a un fet absurd de violència absurda com cada dia n'hi ha centenars al nostre voltant, però amb la novetat de les mascaretes.

Potser és que cada dia veiem i vivim tanta violència que la trobem fins i tot “normal”. I ja ni ens sorprèn. És la dosi diària del mateix de sempre. Ni ens immutem quan per davant nostre van passant, una darrera l'altra, notícies plenes de morts i d'una crueltat incomprensible. I quan he arribat aquí he dit, eureka! Crec que ja sé perquè la notícia m'ha tocat. Perquè al succés li hi he posat cara, li hi he posat un element identificador que ha eliminat l'anonimat que ens fa insensibles a l'horror. I aquesta cara són les mascaretes, ves quina metàfora més estranya.

I al final tot m'ha encaixat. És el mateix que ens ha passat amb els 30 o 40 mil morts de la COVID (o els milers que siguin al final). Com que, si no eren familiars o amics nostres, no els hem vist la cara, com que han mort en habitacions aïllades, com que no han tingut nom ni cognom, són un número, una estadística. I les estadístiques no ens apel·len a treure la nostra part humana. I per aquest motiu, molts no se senten interpel·lats a posar-se mascareta. I entre els quals hi trobem els assassins de Philippe Monguillot. Potser.