Dijous passat, la periodista Lucía Méndez, redactora en cap d'opinió de El Mundo, feia aquesta piulada:

Alguna cosa passa quan això passa. El que explica a la piulada, vull dir. I passa al periodisme i a la política. I si això ha passat és perquè, cada cop més, periodistes i polítics vivim en trinxeres. Excloents. Per part de tots dos. Si tu no ets dels meus, adéu bona tarda i passi-ho bé.

Vivim en un moment en que alguns polítics pensen: “¿Per què haig de donar-te jo una entrevista a tu, que ets un mitjà ideològicament contrari a mi, si no aconseguiré ni un sol vot entre els teus lectors? Què guanyo jo perdent el temps amb qui mai serà dels meus?”.

I vivim en un moment en que alguns mitjans pensen: “¿Per què t'haig d'entrevistar jo a tu, a qui els meus lectors et consideren un cretí de dimensions còsmiques i als quals només els interessa l'entrevista per poder insultar-te a l'apartat de comentaris?

Ei, i això no és ni bo ni dolent. Si ja passa des de fa temps amb la informació esportiva, ¿per què no hauria de succeir el mateix amb la informació política, on cada cop tot s'assembla més a l'espectacle mediàtic que envolta l'esport?  

Sobre això, només cal recordar les imatges dels debats. L'entrada als estudis, com els futbolistes entren als estadis. La presència d'assessors, com si fossin entrenadors donant les últimes instruccions abans de sortir a jugar. O les declaracions post partit, ai perdó... post debat.  

Però resulta que el futbol, sectarisme i negació del rival en estat pur, a l'hora de la política és 100% transversal. Tots els partits consideren que han d'anar a vendre el peix entre els fanàtics del futbol. Tots els candidats creuen que no poden rebutjar la invitació d'adreçar-se als lectors d'un diari que, diguem-ho també, bàsicament es nodreix del món relacionat amb el Real Madrid.   

No ho ha aconseguit ningú més. Ni en paper ni en digital. Només el Marca ha pogut entrevistar els 5 candidats que importen als espanyols. La resta de candidats no els importen. Com als cinc candidats que han anat al Marca tampoc els importen, per exemple, els lectors, espectadors i oients dels mitjans catalans.

Els catalans (i les catalanes) no tenen dret a que els cinc candidats s’adrecin directament a ells (i a elles). Es consideren més importants els lectors del Marca que els oients de Catalunya Ràdio i RAC1, els espectadors de TV3 o els lectors de qualsevol mitjà català, que tots junts sumen (si fa o no fa) uns dos milions i mig de persones. Ai calli, que no recordava què he escrit més amunt: “¿Per què haig de donar-te jo una entrevista a tu, que ets un mitjà ideològicament contrari a mi, si no aconseguiré ni un sol vot entre els teus lectors? Què guanyo jo perdent el temps amb qui mai serà dels meus?”.

El problema és que potser s'equivoquen. Bé, o que definitivament han desconnectat d'una part de Catalunya. Allò que ahir va dir Albert Rivera: "No penso governar per a tots els catalans".