Imaginem un Procés que un dia decideix pujar a l’Everest. O sigui, al més alt possible. Al tot. Un repte, eh? L’Everest no és fàcil. Hi ha gent que està tota la vida preparant-se i no ho aconsegueix. Altres hi deixen la vida. Els elegits no són gaires i només ells saben l'esforç que els suposa fer aquest cim.

Per tant, queda clar que pujar-hi no està a l'abast de qualsevol i que és una excursió que cal preparar tècnicament, mental i física. I en plena ascensió pots trobar-te un munt de sorpreses inesperades i contratemps insuperables. Els que et posa la natura (digui'n un Estat) i els que et poses tu mateix (digui'n la unitat necessària).

Però bé, imaginem que al final es decideix a acceptar el repte i provar l'aventura, com és el cas que ens ocupa.

Total, que tu ets al campament base preparant-t'ho tot durant temps. Durant molt de temps. I vas fent l'aclimatació necessària. Vas pujant material. Vas mirant com atacaràs el cim. Vas observant les previsions meteorològiques per saber quina pot ser la millor època per atacar. Vas veient els impediments. Vas patint les tempestes, les allaus, les ventades... Superes amb tacte les divergències que hi pugui haver entre la gent que ha de formar la cordada i que són necessaris per poder tenir garanties d'èxit. Escaladors de diverses procedències, que no tots faran el cim, però que sense la seva ajuda serà impossible. Mires de tenir els millors xerpes, els que et puguin ajudar amb més eficiència. I ho vas enllestint tot amb determinació, però amb prudència.

I un bon dia, al camp 5 hi apareix en Kilian Jornet. Tothom amb una equipació sofisticada i ell pràcticament en màniga curta i xancletes. I l'equip que porta mesos preparant una ascensió que durarà dies li pregunta:

- Home Kilian, què hi fas per aquí?

- No, res, que pujo un moment a l’Everest, bereno, i ara baixo. I quan hagi baixat, hi tornaré a pujar una estona a veure si segueix tot a lloc.

I, efectivament, en Kilian Jornet puja i baixa en un pim-pam, com qui va a comprar el pa. I algú podria pensar que això 1/ és senzill i 2/ és el que cal fer: pim-pam amunt i tema resolt. Però és que de Kilian Jornet només n'hi ha un. I potser en tota la història de l'alpinisme. I fer el que fa ell és impossible per a la resta. I qui intenti fer-ho, com a mínim, ha d'haver estat a la muntanya els anys que ell hi ha estat, vivint-hi el que ell hi ha viscut, passant pel que ell hi ha passat i, a més, tenir les seves condicions físiques i mentals.

Estic dient que cal abandonar el projecte de pujar a l’Everest? No. Estic dient que l'alta muntanya no és anar a passejar pel passeig marítim del poble on el cunyat hi té un apartament i que hi ha gent que de vegades s'ho pensa. I ara que sembla que arriba un intent d'atac preparat durant anys, no podem pretendre ser en Kilian Jornet. Bàsicament perquè no ho som.

La nostra és més la tàctica Ferran Latorre. Objectiu clar i anar complint els terminis previstos fent les coses quan saps que pots tenir èxit, i amb determinació. I si el dia que ataques hi ha tempesta, baixar. I atacar en el moment en que l'èxit sigui més factible. I sí, de vegades ni així te'n surts, però si l'objectiu és fer el cim, el risc zero no existeix i has d'estar disposat a assumir-lo, però mai regalar res al risc.

I és que potser la resposta a l'afirmació “Tenim pressa” hauria de ser una pregunta: “Som en Kilian Jornet?” I em temo que la resposta és que no. Però escolti, el gran Ferran Latorre ha fet els 14 cims de més de vuit mil metres. Everest inclòs. I si del que es tracta és de fer això, fixem-nos en com ho ha fet. I seguim el seu ritme.