Increïble. Aquest matí estava tranquil·lament al meu humil domicili elaborant unes croquetes de camell quan, de sobte, han trucat a la porta. Era en Josep Borrell, que havia sentit l’oloreta i no ha pogut resistir-se a tastar-les.

Quan l'he vist allà palplantat i, conscient de les seves grans habilitats en el camp de la desinfecció, he pensat amb mi mateix: “Coi, amb ell aquí segur que em queden unes croquetes sanitàriament impol·lutes”. I li he dit:

―Home, Josep, passa, passa.

Ell ha passat i hem entrat a la cuina. L'he fet seure en un dels sofàs que hi tinc per a les visites. Concretament, el sofà petit, el de cinc places amb piscina olímpica. L'he posat entre la sauna i la pista de pàdel. Sap què passa? Cuinar em relaxa molt, però mentre elaboro els sofregits m’agrada fer esport. Per això vaig instal·lar-m'hi això del pàdel. Vaig haver de treure el rentaplats, però ha valgut la pena. A més, a casa no necessitàvem un rentaplats tan gran.

Total, que amb en Josep hem començat a parlar de la cosa pròpia de si mateixa. Així en general. Li he comentat que em va agradar molt la frase que va excretar ahir: “Em preocupa més la unitat del Regne Unit que la d'Espanya, crec que el Regne Unit es dividirà abans”. Li he dit que quan la vaig sentir em vaig imaginar la cara de Theresa May. Bé, la cara i la reacció: “Ministres!... bé, els que encara em queden al càrrec... Aturem això de la factura del Brèxit, que aquí el tema de veritat és la fractura britànica! Que ho ha dit en Josep Borrell!”.

O sigui, segons Borrell, la societat britànica està dividida, les famílies no es parlen i han decidit ja no compartir mai més àpats elaborats a base dels plats de la famosa cuina britànica, els nens són obligats a parlar en britànic als patis de les escoles i tot el país és ple de colpisme, en general.

I llavors li he dit:

―Home, Josep, potser ha arribat el moment de muntar Societat Civil Britànica, no?

I, sap quina ha estat llavors la seva reacció? M'ha escopit. Bé, no a mi sinó a la pasta de les croquetes. Sí, ja ho sé, potser això d'incloure un gargall d'en Josep Borrell en unes croquetes seria obrir la porta a un nou concepte gastronòmic. Potser seria l'oportunitat de la meva vida, també ho sé. Després de l’esferificació d'en Ferran Adrià, les croquetes de camell al gargall-escopit-salivada-esput-expectoració d'en Josep Borrell. IN-SU-PE-RA-BLE!

Però en aquell moment m'he bloquejat. M'ha passat per davant dels nassos la meva gran oportunitat i no he sabut reaccionar. Una pena.

Ah, que no es creu que això hagi passat? No es creu que en Josep Borrell ha escopit en la meva famosa massa de les meves no menys famoses croquetes de camell? Doncs, vostè mateix, perquè això és totalment cert. I a partir d'ara em dedicaré a anar dient que Borrell m'ha escopit a les croquetes.

Perdó, què diu ara vostè? Que no hi ha imatges del moment? Que no hi ha cap prova? I què? Això tant se val. A punt d'acabar el primer quart del segle XXI la veritat és el que jo dic que és la veritat, no quina és realment la veritat. Per tant, ja ho sap, si vol unes croquetetes, les meves tenen un gust inimitable.