L'últim cop que Miquel Iceta va anar a Can Basté (RAC1) va ser per llegir-hi el monòleg de Joan Capri “Mengem massa”. Avui hi ha tornat amb el monòleg també d'humor i de collita pròpia titulat “Jo estava veient Goldfinger”.

“Jo estava veient Goldfinger” és la divertida història del mateix Iceta anant a una entrevista l'endemà que TV3 hagi emès el documental Les clavegueres d’Interior / Las cloacas de Interior. Un documental amb un 30% d'audiència, que va arrasar a les xarxes socials i que, quan ha estat preguntat per si el va veure, la resposta ha estat: “Jo estava veient Goldfinger”, una de quan James Bond coneixia la Guerra Freda, però només de vista.

Un monòleg boníssim. La gent encara riu.

Però, aquest moment d'hilaritat buscada i gens innocent destinat a menysprear el documental, no és altra cosa que una nova mostra de postveritat en estat pur. ¿Vostè i els “seus” s'indignen amb l'explicació de com un Estat paral·lel funciona amb total impunitat? Fantàstic! Doncs jo estava veient Goldfinger. O sigui, jo i els “meus” tenim el nostre propi relat i al nostre relat parlem de Goldfinger i no de les clavegueres de l'Estat, que és un tema que ni ens convé ni ens interessa. De fet no hem ni anat a la comissió d'investigació del Parlament que tracta del tema amb l'excusa de la comissió pel cas Vidal.

I el cas d’Iceta i els “seus” és el mateix que el de la resta de partits i grups unionistes, inclosos els radicals. Per tots ells (i elles) el documental no va existir. Busqui, busqui a veure si algú ha obert boca. Res. De res. Tots estaven veient el seu propi Goldfinger. Per què? Perquè reconèixer guerra bruta contra “l'enemic” seria convertir-lo en una víctima i, ja se sap, que les víctimes generen empatia. I no fos cas, oi?

Però, un cop més, el problema és que fer veure que no veus la realitat, no la fa desaparèixer. Si mentre tu estàs tan tranquil al sofà de ca teva veient Goldfinger, feliç i content, el veí de dalt pateix un embús a la claveguera de l'Estat, el problema en aquell moment és per al veí, efectivament. I tu seguiràs veient Goldfinger feliç i content, amb les teves crispetes. I qui haurà de trucar al llauner és el veí de dalt. Però quan una claveguera de l'Estat s’embussa, ningú garanteix que no acabi petant la canonada i que tota la merda et caigui a sobre en forma de tempesta d'estiu i et faci nedar en l'abundància a tu, al sofà, al televisor i a les crispetes. I llavors, potser la pel·lícula que tu havies començat a veure com a “Goldfinger” l'acabes convertida en “Shitfinger”.

I en aquell moment, potser, serà massa tard per anar a la ràdio a fer postveritat arrebossada amb fina ironia. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat