Tres petits moments quotidians que demostren el nivell de cretinisme que patim. Un nivell que va cap avall, sense frens i de pet a una piscina plena de piranyes i cocodrils afamats. Estem parlant de cretinisme social i cretinisme fruit d'un comportament gregari no conseqüent.

Comencem pel social. Platja. Passa un fet que lligo amb un altre de viscut fa un temps. Llavors era una senyora amb la ràdio a tota hòstia. Quan se li va dir que, sisplau, la baixés, la resposta va ser “no em dona la gana perquè la platja és de tots”. I, a més, el marit es va ofendre molt i es va permetre el luxe de cridar i insultar a la persona que, educadament, havia demanat respecte per a la majoria. Interessant aquest concepte “de tots”, que vol dir realment “meu”. Com que “és de tots”, jo tinc dret a molestar a tothom, a tots.

Afegim-hi ara una nova aportació. Noia escoltant música, usant uns auriculars a manera d'altaveus. Mateix procés. Se li diu que la música molesta i la resposta és: “aquí no hi ha cap cartell que digui que no es pot escoltar música”. Efectivament. Ni tampoc hi ha cap cartell que digui que no es pot esquarterar gent que realment són trossos de carn amb ulls, però el sentit comú indicaria que ni una cosa ni l'altra són gaire correctes. Sobretot en el cas de qui és esquarterat, que possiblement no hi estaria gaire d'acord, tot i que seria esquarterat en un lloc que és de tots. I amb música

O sigui, jo molesto i, en comptes de reconèixer que potser no tinc dret a envair l'espai vital de la gent que m'envolta i que, per tant, el més apropiat és deixar de molestar i demanar perdó, el concepte és justament el contrari: tinc tot el dret a fer el que vulgui perquè 1/ és de tots i “tots” sóc jo i 2/ enlloc diu que no puc fer el que estic fent.

Anem ara al cretinisme gregari. S'ha posat de moda (molt) servir sucs de fruites i sucs “verds” en pots de vidre amb nansa. Es veia venir que el següent pas aniria pel pedregar. I, sí, ara també serveixen cerveses i “clares” amb aquests pots de vidre. És a dir, la humanitat ha estat segles pensant que una copa amb una forma determinada era la millor manera de servir una cervesa fresca amb el seu punt d'escuma i ara una moda “cuqui” ens fa retrocedir uns quants segles per fer-nos beure una cervesa en un recipient absurdament antinatural. I si preguntessis a qui te'l porta: “escolti, per què ho fa?", la resposta segurament seria: “oh, és moda”. Ja, i quan sigui moda servir-ho en un orinal usat, també ho farem? Sí, esclar...

I, per cert, amb la qüestió “segles pensant...”, dos breus epílegs: el “bric” i les llaunes, bàsicament del tipus tonyina. Hem enviat naus més enllà del sistema solar i un metge situat a Palau de Plegamans pot operar un pacient que és a Tristán de Acuña, un arxipèlag en mig de l'Atlàntic Sud, a 3.360 km de Sud-amèrica, 2.816 de Sud-àfrica i amb el territori habitat més pròxim situat 2.161 km al nord. Hem fet això (i més) però és impossible que el primer raig de líquid d'un bric acabat d'obrir (llet, suc, brou) no acabi fora del recipient que preteníem usar. De la mateixa manera que les llaunes continuen sent unes destrals tallamans i talladits. I ho són tant en la modalitat “obre fàcil”, concepte que es refereix a la facilitat per acabar obrint la farmaciola per pillar alcohol, benes i alguna cosa per tapar hemorràgies, com en la variant “obrir amb l'obrellaunes de tota la vida”. Aquí t'enfrontes a tapes d'un cert gruix, amb la qual cosa no es poden doblegar fàcilment, i a més tenen emboscades desenes de dents afilades.

No m'estanyaria, per tant, que les dues senyores de la ràdio a tot volum siguin les dissenyadores del bric i del sistema d'obertura de les llaunes i que ho celebrin bevent cervesa en un pot de vidre...