Tardor de l'any 2000. El Comando Barcelona d'ETA assassina Ernest Lluch, als regidors del PP José Luís Ruíz Casado i Francisco Cano Consuegra (de Sant Adrià i Viladecavalls respectivament) i al policia municipal Juan Miguel Gervilla que va creuar-se per atzar al camí dels assassins quan anaven a matar Luís del Olmo. Hi havia una gran psicosi de que en qualsevol moment podia haver-hi un nou atemptat. 

En aquella època un servidor treballava al programa d'en Josep Cuní a Ona Catalana. ETA ocupava la majoria del temps de les tertúlies. No existia twitter ni facebook i els oients encara entraven en directe als programes a través del telèfon. Doncs bé, quan en Josep demanava opinions, el telèfon del control emmudia. Totalment. Vam arribar a la conclusió (no necessàriament encertada) de que era un tema sobre el qual la gent no tenia cap opinió perquè és que no hi havia res a opinar. Opinar de què? Un cop et manifestes totalment en contra de que algú posi una bomba a la furgoneta que usa un llauner per anar a treballar (com va ser el cas de Ruíz Casado), què més pots dir? Què més es pot afegir davant d'una barbaritat com aquesta? A part de treure la ràbia. 

I aquest ha estat el problema, que un grup de sectaris assassinaven a qui no pensava igual que ells i que un altre grup de sectaris usaven ETA per deixar anar la seva ràbia contra qui tenia idees oposades a les seves. És comparable una cosa amb l'altra? Naturalment que no, però això no ens ha d'impedir dir-ho. Perquè aquesta ha estat l'altra gran trampa, que alguns van atorgar-se l'autoritat moral de decidir qui eren els bons i qui eren els dolents i van convertir-se en immunes a les crítiques. 

I ETA ja és història. Des de l'octubre del 2011. I des de llavors s'han anat fent els passos necessaris pel final definitiu. I els que durant anys han viscut d'anar-hi en contra continuen resistint-se a negar la realitat. Però la realitat és la que és i avui ETA ha fet públic el comunicat d'aquí sota, que és la reconfirmació de que la fi és irreversible:

El paper on hi haurà escrita la paraula "final" tardarà més o menys en ser redactat i publicat, però arribarà. A pesar de que alguns encara remen en sentit contrari. És irreversible. I, sí, queda un grup residual de premsa i de radicals que han convertit ETA en la seva raó de ser i que encara faran molt de soroll. Un grup que no deixa de ser una victòria d'ETA perquè mantenen viva la rancúnia i l'odi i tanquen la porta a la convivència i a la reconciliació. Per sort, però, són una minoria ínfima. Sorollosa i amb grans altaveus mediàtics, però minoria ínfima.

El que no sorprèn, però convé assenyalar, és que el mateix neofranquisme sociològic que defensa oblidar la guerra civil i es nega a obrir les fosses comunes dels llavors derrotats (com els agrada aquesta paraula) és qui ara amb el tema d'ETA exigeix no oblidar i demana venjança fins a l'últim segon. Ho deia avui Rosa Lluch a Els Matins de TV3: "A les víctimes se'ns ha de tenir en compte, però hem de ser generoses i no podem posar pals a les rodes de la pau". És una cosa semblant al que ha dit més d'una vegada en Robert Manrique, víctima de l'atemptat d'Hipercor i una de les veus més sensates: "La fi d'ETA és una gran noticia per qui hem patit els seus efectes i per qui encara els poguessin patir".

Per tant, avui és un dia d'alegria. I demà, i quan passi alguna cosa que tanqui encara més aquesta etapa d'horror. I com a societat haurem de perdonar. I com a societat haurem de reconfortar les víctimes. I individualment haurem de reconèixer que si ens hagués passat a nosaltres potser pensaríem molt diferent i que, per tant, hem d'entendre qui decideixi ni perdonar ni oblidar. I acceptar-ho. Però, compte, qui ho faci des del convenciment, no per combatre les idees de ningú ni per mantenir un espai i un protagonisme que no li correspon.