Disculpi que el rebi en aquesta humil marisqueria de 200 euros el cobert, però és que la meva situació econòmica no em permet gaires estipendis. Però miri, li diré en confiança, vinc aquí perquè m’entreté molt veure com es mouen per l’aquari les llagostes que em fotré després de les ostres, les espardenyes, els percebes i les angules. És que sóc un sentimental. En general.

De vegades, observant-les (les llagostes), recordo aquell 17 de setembre del 2009, quan vaig explicar el que el meu advocat em va dir que expliqués i ni una coma més. Perquè, a veure, explicar, el que entendríem per explicar, jo més aviat poc. El millor resum de com m’explico jo és quan després d’un ajornament judicial causat per una fractura de fèmur, vaig presentar-me a declarar davant de la jutgessa amb aquella famosa americana ratada estil Barragán i dient-li: “Mentalment estic una mica tocat. No sóc jo”. I només vaig contestar la meva defensa. O també aquella deliciosa conversa amb un altre jutge:

- Senyor Millet, la seva confessió està completa?

- Què?

- Si la confessió que va fer vostè al setembre és completa?

- Que jo sàpiga sí. Si surten més coses, ja veurem, però si no tinc cap dada no ho puc dir.

Sí, perquè mai se sap que més et trobaran, oi? Però per si de cas, tu callat i anar menjant marisc. Vol una ostra? Són franceses. M’agraden més. 

Per cert, on devia ser el 2009 la llagosta que em cruspiré en breu? Ni idea però, fixi’s, aquell any encara no hi havia hagut la sentència de l’Estatut, José Montilla era president de la Generalitat, Carod Vicepresident, Saura conseller d’Interior, Montserrat Tura de Justícia, Puigcercós de Governació, Castells d’Economia, Tresserras de Cultura, Quim Nadal de Política Territorial, Francesc Baltasar de Medi Ambient i Maria del Mar Serna de Treball... com per posar uns exemples.

Quan vaig confessar faltava un any i mig perquè Artur Mas fos president de la Generalitat i Pilar Fernández Bozal consellera de Justícia. I en faltaven tres perquè CiU i el PP signessin el seu famós pacte. I encara no m’han jutjat i aquests noms sonen a pleistocè, CiU ja no existeix, CDC tampoc i Unió està en concurs de creditors.

Quan vaig confessar, el president espanyol era Rodríguez Zapatero, María Teresa Fernández de la Vega vicepresidenta, Miguel Ángel Moratinos ministre d’Exteriors, Rubalcaba d’Interior, Leire Pajín de Sanitat i Magdalena Álvarez de Foment.

I al món, Obama acabava de jurar la seva presidència de 8 anys, Benet XVI encara era Papa i faltaven cinc anys perquè el rei Joan Carles abdiqués. Ah, i faltava un any pel naixement d’Instagram.   

Quants records, oi? I mentre la llagosta executa els seus gràcils moviments, aliena al futur que l’espera, i jo assaboreixo aquell gust a mar tan inconfusible que desprenen els percebes, també em ve al cap que quan jo vaig confessar encara faltaven tres anys per la primera gran manifestació multitudinària de l’11 de setembre. Ei, no faltava un any perquè la societat civil catalana prengués els carrers, no. Ni dos... En faltaven TRES!!! Ja són dies, oi?

I aquí em té, patint l’estiu a la meva humil casa de l’Ametlla del Vallés esperant el judici. Guaiti tot el que ha passat al món i jo encara no he estat jutjat. Realment tanta velocitat no pot ser bona.

I ara que parlo de la casa de l’Ametlla... Potser la recorda, és aquella on m’hi vaig posar jacuzzi, rec automàtic i un petit cinema pagant el Palau de la Música... Ah, i el Palau també em va pagar la play-station, unes cortines del menjador i l’antena de TV. Bé, i mig milió d’euros en viatges. Hooome, és el que li vaig dir al jutge al seu dia, “no cobrava prou i, d’alguna manera havia de complementar el sou”.

Esperi un moment que ara em ve el rotet de les angules. És que últimament l’all no se’m posa gaire bé... Disculpi. Ja està. I no se si és l’all o els nervis d’aquest no viure esperant el judici.  

Uns nervis que m’han fet fer coses sensacionals. Se’n recorda de quan vaig ser a la presó de can Brians? Reees uns dies... Com unes petites vacances. Doncs a l’economat em vaig comprar una TV de 16 polsades. I el dia que vaig sortir, vaig intentar endur-me-la sota el braç. Directament. Sort que un assessor de premsa em va dir que millor deixar-la a la porta i anar-la a buscar després, quan ja no hi hagués periodistes. Per cert, la tradició és que quan algú amb possibles compra una TV dins de la presó, en recuperar la llibertat la cedeix als interns. Ha, ha, ha, quina tradició més idiota!!! Pooorta la TV cap aquí, que jo no regalo res!!! I si els presos són a la presó és perquè són idiotes i es deixen jutjar...

Una altra de bona li vaig fotre al meu consogre. Ha, ha, ha!!! Quan hi penso, en venen ganes de riure. Li vaig dir que havíem de fer l’enllaç de la meva filla i son fill al Palau i que ell havia de pagar la meitat: 40 mil euros. Però a mi el Palau em va sortir gratis. 40 mil euros del consogre cap a la meva butxaca. I sense IVA, ni IRPF, ni res de res.

O aquella altra de quan vam canviar les cadires del Palau. Vaig decidir oferir les velles butaques als prohoms de la ciutat i demanar-los uns bons preus. I quan dic bons, vull dir cars. Quan se’m van acabar les cadires que de veritat eren del Palau, en vaig seguir venent. Coi, les pagaven tant bé i els feia tanta il·lusió tenir-ne una... Encara ara tota aquella gentussa no sap que la majoria les vaig treure de remodelacions de teatres de tot Espanya, sobretot de València. Ni se quants milers d’euros en vaig treure d’allò...

És que sóc molt bo... Tant, que al llarg de la meva trajectòria he rebut distincions amb noms que realment em fan honor: “Corbata d’Isabel la Catòlica” (es veu que es dutxava poc, però duia corbata), “Clau de Barcelona” (ja n’he fotut ja de claus a BCN. Al piset aquell que tenia a tocar del Palau i que, per suposat pagava el Palau), “Senyor de BCN” (això sí, sempre he estat un senyor) o “Conciutadà que ens honora”. I, sí que els honoro, sí. Deixi’m la clau de casa seva i ja veurà com l’honoro, ja.

Però no sóc feliç. Guaiti, ara mateix. No se si demanar-me tarta de Santiago o comtessa...