És un fenomen que creix a Europa, als EUA i a Sud-amèrica. En podem dir feixisme, ultradreta, indentitarisme, populisme o trumpisme. I la gran paradoxa és que els seus practicants diuen que els feixistes, ultres, indentitaris,  populistes o trumpistes són els altres.

A Espanya aquest fenomen també ha aparegut, com no podia ser d'altra manera, però s'ha transmutat en un postfranquisme descarat i desacomplexat. És el neofranquisme que mai havia desaparegut, però que no surava del tot perquè estava mal vist, feia pudor a resclosit i era cosa de 4 nostàlgics.

Ara, les noves generacions d'espanyols que no tenen ni idea del què era el franquisme (perquè entre altres qüestions, ni s'estudia a les escoles) abracen aquell concepte perquè es pensen que és la garantia ideològica per salvar la unitat d'Espanya. Al món occidental s'aprofita la por al diferent, al nouvingut, i es converteix en odi. A Espanya s’atia la por i l'odi al català indepe. La campanya de les eleccions andaluses en són un exemple.

Vivim una revolució tecnològica que està canviant  radicalment el món a una velocitat que no tothom pot seguir. Tenim una crisi econòmica permanent que ha precarizat l'ocupació fins a límits mai vistos. Les màquines fan millor, més ràpid, amb menys cost i sense errors la feina de la mà d’obra industrial no qualificada. Amb aquest escenari, necessitem un culpable a qui acusar de la nostra dissort i l'estranger que ve a “robar-nos el que és nostre” és perfecte per exercir aquesta funció.

La incertesa que tenen les anomenades “classes populars” pel seu (no) futur és un terreny abonat pel neofeixisme populista que els diu que ells sí que els expliquen la veritat i que fent fora als “maleïts estrangers” tot se'ls solucionarà. Per això l’ultradreta triomfa a les ciutats i barris als quals la revolució 4.0 els ha deixat sense cap expectativa. Que són les ciutats i barris que abans votaven esquerres i on l'esquerra s'ha quedat sense discurs.

I a Espanya, la manera de canalitzar tot això són els catalans. Aquests catalans que es creuen superiors, que són uns supremacistes, que odien Espanya, que són els afavorits que viuen bé a costa de la pobra gent, que són violents, que apallissen a qui no pensa com ells, que es passen el dia amenaçant als dissidents, que són nazis, que ens ho volen prendre tot fins i tot la pàtria, que volen imposar als pobres espanyols que tenen allà segrestats terribles idees com voler votar, que obliguen els pobres nens a parlar la seva estranya llengua i que si no ho fan els marginen... etc, etc, etc. Els catalans són el pitjor. Els catalans com a catalitzador del discurs de la por.

Algú va dir que el Procés havia despertat a Espanya la bèstia del feixisme. Sí, sí, l'ha despertat a Espanya, a Europa i a mig món, sí. I a França, Alemanya, Holanda o Itàlia (per posar alguns exemples), l’ultradreta entra als parlaments per culpa del Procés, sí. I tant! O més!

Aquest mateix que va dir això, estaria bé que ara ens expliqués per què el neofeixisme a Espanya agafa la bandera del franquisme i no cap altra. Potser perquè el franquisme continuava ocupant els llocs claus del poder i ara que veu perillar el seu estatus, reacciona i estava tan present que a través seu és la millor manera de canalitzar el populisme identitari?

Vaja, que no és que el franquisme estigués adormit sinó que "estava de parranda" ben despert, però tan calentet i ben alimentat que no li calia badar boca. Potser era això?