Avui la Mesa del Parlament de Catalunya, o sigui el Govern de la institució, tenia tres opcions: 1/ obeir el jutge Llarena, 2/ desobeir-lo i 3/ no fer ni una cosa ni l'altra. I l'opció guanyadora ha estat la número 3. Intento explicar-li què ha passat.
Un cop acabada la instrucció, Llarena havia d'inhabilitar els diputats empresonats i els que són a l'exili (perquè així ho diu la llei). Però “per no alterar les majories parlamentàries” va inventar-se allò del diputat temporal. Aquest artefacte no està contemplat enlloc i és una suspensió que treu el sou als diputats absents, però els permet seguir votant a través d'un altre diputat del seu grup.
El que avui votaven els 7 membres de la Mesa era si acceptaven o no la suspensió temporal decretada pel jutge i amb quines condicions.
Esquerra i PSC estaven a favor de suspendre tots els diputats i delegar el vot de tothom, fossin els empresonats o fos Carles Puigdemont, en espera de la decisió definitiva de la justícia alemanya. Junts per Catalunya defensava la delegació, però deixant fora Puigdemont perquè considerava que és un cas a part, ja que: 1/ no és a la presó i 2/ ara mateix la justícia Alemanya ja no l’acusa ni de rebel·lió ni de sedició i si fos extradit només per malversació podria recuperar la presidència de la Generalitat. Ciutadans també defensava el no però perquè considera que els diputats suspesos han de deixar l'acta (i veurem si finalment aquest tema el porten al TC o no) i perquè, oficialment, volen “debatre els problemes reals que afecten els ciutadans”.
Però quan han votat, el resultat ha estat de 3 sí (2 d'Esquerra -inclòs el president Torrent- i un del PSC), 3 no (Josep Costa de Junts per Cat i 2 Ciutadans) i l'abstenció d’Eusebi Campdepadrós de Junts per Cat. I aquest ha estat el gran tema: per què aquesta abstenció? Campdepadrós ha explicat als passadissos que ho ha fet per mostrar el desacord del seu grup amb la no exclusió del Puigdemont del pac general. I mentre ell parlava amb un grup de periodistes, Sergi Sabrià, portaveu d'Esquerra, deia a un altre grup de periodistes que no s'han de fer distincions entre diputats.
A partir d'aquí ha passat el que vostè ja sap, amb retrets i desqualificacions entre Junts per Cat i Esquerra, acusacions creuades de si hi havia un acord o no i una crisi que ja veurem com acaba i, sobretot quan. Però, si em permet, m'aturo en un parell de qüestions.
La primera és si el vot diferent de Junts per Catalunya és una jugada mestra o una crisi interna. O una miqueta de les dues coses. O una resposta a la sospita que avui algú ha volgut aprofitar per petar-se a Carles Puigdemont. I amb l'afegit del famós whatsapp que hauria rebut Eusebi Campdepadrós en plena reunió de la Mesa i que sabem que ha existit -si ha existit- perquè l'ha explicat als periodistes un dels altres sis diputats presents en la reunió. Aquesta font és la que ha dit que Campdepadrós tenia decidit votar que no i que al final s’ha abstingut. Just després de rebre el missatge.
El cas és que aquesta abstenció beneficia els dos grans partits indepes perquè congela la situació fins finals de setembre. I això per Esquerra significa que la Mesa no ha desobeït Llarena, per tant s'estalvia demandes i querelles. I això per Junts per Catalunya significa tenir pel davant més de dos mesos durant els quals, i depenent de la decisió final de la justícia Alemanya, Puigdemont pot estar lliure a Bèlgica o pot estar a Espanya acusat només de malversació i, per tant, amb possibilitats de ser presentat com a candidat a president.
I el segon tema va sobre el famós pacte que Junts per Cat afirma haver acordat dimarts a la nit amb Esquerra per votar que Puigdemont quedava fora de la suspensió. I que pretén demostrar que va existir dient qui van signar-lo (concretament dos consellers, un de cada partit), dient que tenen els missatges de whatsapp enviats per rubricar-lo i detallant quins eren els tres punts acordats. Un pacte que Esquerra nega rotundament i amb molta vehemència. Un pacte que, tenint en compte els exabruptes que s'han dedicat mútuament, si hi ha proves de la seva existència, acabaran sortint.
Per tant, sí, crisi parlamentària que no vol dir crisi de govern. O no més crisi que la que ja hi havia ahir. I, sobretot, puntada endavant i fins a finals de setembre a la llauna a la qual anem fotent puntades des del 2010, quan la sentència del TC sobre l'Estatut. I a finals de setembre, allò tan català del “ja ho trobarem” que aquí seria més exacte adaptar amb un “ja ens ho trobarem”...