Apujo la persiana. Sol espaterrant, sí, però no puc atendre'l com es mereix perquè des de fa quatre dies tinc altres ocupacions. I quan dic quatre dies no és una frase feta sinó que és la xifra exacta de jornades que fa que a casa marxa la llum.

Són talls que no duren hores, no, sinó els minuts suficients com per enviar a prendre pel sac la feina que en aquell moment estigui fent a l'ordinador o desprogramar-me totes les emissores i el rellotge de tres aparells de ràdio que, cada cop, haig de tornar a programar amb una paciència franciscana. A banda d'afectar el menjar del congelador. Que està ple perquè, no sé si la companyia ho sap, però estem confinats i no sortim a comprar cada dia. El més apassionant de la broma aquesta és que al meu poble ara mateix no patim cap huracà. Ni cap temporal de neu o de vent. Ni hem estat inundats per cap tsunami. I no, tampoc ha entrat en erupció un volcà pròxim, ni ens ha caigut un meteorit, ni hem patit un terratrèmol de grau 23 a l'escala de Richter, que té un màxim de 10 i no consta que mai s'hi hagi arribat. Res de tot això ha succeït, però si veu que aquesta peça, de sobte, es queda a mitges, vol dir que ha tornat a marxar la llum.

Però, curiosament, avui no ha marxat ni quan al migdia ha comparegut el president Torra per presentar el seu propi calendari de desconfinamenta, ni al vespre quan ha comparegut el president Sánchez per dir-nos que dissabte vinent podrem sortir a fer exercici i a passejar acompanyats. Serà sensacional perquè per poder fugir de les quatre parets de casa, s'apuntarà a la vida sana gent que el seu màxim contacte amb l'esport ha estat veure una cursa de 100 metres per TV mentre fotia un rot de cervesa i escopia un pinyol d'oliva contra la cortina de la finestra.

(Ah, per cert, Sánchez ha tornat a dir que “la desescalada” es farà per territoris, asimètrica i per etapes. O sigui, totalment al contrari de com van fer “l'escalada”).

Total, que entre l'anunci d'avui i l'esperada sortida dominical dels nens, encara s'estendrà més la sensació que això s'ha acabat. I això no s'ha acabat ni de conya, per moltes ganes que en tinguem. Però aquest autodesconfinament mental sí que ens farà començar a plantejar-nos allò del “i ara què?”. També en les relacions humanes. I aquí hi va inclòs el sexe.

Ahir la meva amiga petita comerciant i lletraferida em va enviar un vídeo que tenia gràcia. Pel que plantejava i també per qui hi sortia:

El vaig reenviar a diverses persones i la resposta de dues de les dones receptores va ser exactament la mateixa: “satisfyer”. ¿Sí, tant canviarà la vida sexual de la gent sense parella estable? La por a contaminar-se canviarà allò tan entranyable del “aquí et pill, aquí et mat”? Però més enllà d'això, tot el procés de confinamenta amb parelles estables convivint dos mesos 24 hores al dia entre quatre parets, ¿què provocarà, una allau de divorcis o un baby boom? Després de tant de temps, es trencaran moltes relacions d'amants? A falta de tenir algú amb qui parlar, la gent haurà fet skypes amb coneguts que acabaran sent l'amor de la seva vida? És cert que està havent-t'hi molt de sexe per webcam? La pregunta “amb llum o sense”, al menys a casa meva continuarà sense ser una decisió personal sinó el que decideixi arbitràriament la companyia de la llum? Com que (tampoc) no sóc expert en aquest tema, he trucat a l'Eva Moreno, sexòloga i terapeuta de parella. Ella va escriure un llibre que es deia “Mi deseo depende de mi”, per tant era una bona oportunitat per preguntar-li de que, de qui i de com dependrà el nostre desig, però també si la desaparició del contacte físic ens pot afectar. I m'ha dit això:

“M'encantaria tenir una bola de vidre per endevinar com serà el futur després de la Covid-19. El que passarà no serà blanc o negre i s'anirà transformant. Les relacions personals, d'estima, els vincles, el contacte i la comunicació tàctil, el cara a cara, no es poden perdre perquè són fonamentals per sobreviure. Els éssers humans necessitem aquest contacte. Si desaparegués, augmentarien les depressions i les malalties emocionals”.

Llavors què? Hem de ser optimistes o no? “Les persones tenim una capacitat extraordinària de resiliència. Ens adaptem per sobreviure. Crec que hi haurà un canvi en totes les relacions (intimes, familiars, laborals...) que apreciarem amb la perspectiva del temps, però en cap cas crec que les relacions de contacte entre les persones puguin desaparèixer, ens carregaríem a la humanitat, ens autodestruiríem”.

Ja, ja, però i del sexe, què? “La indústria de la tecnologia fa molt de temps que investiga i treballa en el canvi d'intimitat. Des de les nines de silicona que semblen cada vegada més reals i que fins i tot busquen que expressin emocions, a les joguines amb App per mantenir relacions a distància”.

I creus que dues de les feines de futur seran les d'advocat (o advocada) matrimonialista i la de ginecòleg (o ginecòloga)? “Crec que hi haurà més divorcis que naixements. I els naixements seran desitjats i fruit de tenir temps i més oportunitats i dur un ritme més relaxat, malgrat l'ansietat del confinament. I a més relacions sexuals, hi ha més oportunitats d'embaràs. És una qüestió de probabilitats”.

Veurem doncs què acaba passant. Potser un d'aquests nens (o nenes) que naixerà fruit del confinament acabarà treballant algun dia en una companyia elèctrica i serà la persona que acabi amb això que anomenen “microtalls” i que tranquil·lament podrien rebre el nom de “immensa putada inadmissible en un pais normal sobretot quan no hi ha cap incidència de força major que pugui afectar el servei”. Però, esclar, el nom, tot i descriure perfectament la realitat, és massa llarg. I ja se sap que al segle XXI treballem amb conceptes breus.

I ara, si m'ho permet, vaig a començar a escalfar per sortir el dia 2 a fer esport com si no hi hagués final. I amb mascareta. Espero no ofegar-me...