Apujo la persiana, però veient el panorama n'hi ha per tornar-la a abaixar i cremar-la. I això que fa sol. Almenys on soc jo. I li diré més, fa allò que en diem “bon temps”, consistent que obres la finestra i no has de dur posat un polar. Però anem a això del panorama que convida a cremar-ho tot. Metafòricament parlant, esclar.
El panorama és desolador. ¿Sap el dia 6 de gener a la tarda, que vas al contenidor a llençar la caixa del tortellet, i plou, i el vent mou el paraigua i acabes xop, i el vent mou els llums tan apagats com plens de derrota, i la caixa no t'hi cap al contenidor perquè està embotit d'altres caixes que fa una estona estaven plenes d'il·lusió i ara ja estan buides (d'il·lusió i del que hi havia a dins), i mires l'escena i te n'adones que tot era mentida? Sap això? Doncs el mateix. Que vagin passant...
1/ Un milió de catalans han anat avui a treballar presencialment. En vehicle particular o en transport públic. Però resulta que no podem assistir a l'enterrament dels nostres familiars morts. No he aconseguit que ningú m'expliqui per què. Però no una explicació de cunyat, no. Una explicació tecnicocientífica. La pregunta és clara: ¿Per què poden anar 100 persones en un vagó de tren o de metro, 50 poden estar en un supermercat, 10 en un magatzem i 4 en una oficina, però no podem anar 5 persones a un enterrament?
2/ Surt el ministre Grande-Marlaska, que suposo ja ha detingut el tsunami democràtic però no ens ho diu perquè està massa enfeinat amb la geolocalització i, per justificar-se, va i diu: "El estado de derecho continua vigente”. Hooome, doncs això espero. I per molts anys. El problema és que dir-ho així és com si entra un paio a casa teva rebentant la porta i et diu: “Sí, és cert que no he tocat el timbre però, eh, que a vostè ni l'he matat ni res!”.
3/ Això de Mariano Rajoy sortint al carrer a fer exercici. I no un dia sinó uns quants. És que és tan impresentable. És que és tan de “ara quan jo pugi a aquesta taula, obri la boca que procediré a pixar-m'hi una estona”. És que és tan “pormisgüebos”. I Aznar, mentrestant, a Marbella passejant el gos, acompanyat per l’exalcaldessa i l'equip de seguretat sense mascareta ni hòsties. “Quién me va a decir a mi las mascarillas que me tengo que poner y dónde”.
4/ Avui han fet pública la xifra de denúncies per saltar-se el confinament. La mitjana diària és de... 2.232. Sí, ho ha llegit bé: DUES MIL DUES-CENTES TRENTA-DUES!!! I això són només els trossos de carn amb ulls detectats als controls, cosa que vol dir que han estat mooolts més (i moltes més) els (i les) que s'han passat pel canal de Panamà la solidaritat, el respecte i les seves obligacions com a ciutadans que formen part d'una comunitat. I sumi-hi que ahir van entrar a l'àrea de BCN... 40 MIL VEHICLES!!! Què n'hem de fer d'aquesta gent que no mereix viure entre nosaltres?
5/ Un servidor ha de mirar-se les xarxes perquè li toca. És part de la meva feina observar i intentar entendre què està passant. I allà hi veus partits polítics i els seus respectius apuntadors (Apuntador: Persona especialitzada en la reproducció del bestiar que s'ocupa de dirigir l'òrgan reproductor del mascle en l'acoblament) mentint, manipulant, criticant aquí el que callen allà (i viceversa), fent de qualsevol anècdota un debat polític i convertint el debat polític en una anècdota... És tan depriment. La veritat ha mort i aquesta sí que podem enterrar-la tots junts cada dia. I diverses vegades. Persones que haurien de ser exemple viuen en un permanent “Senyoreta, senyoreta, miri què ha fet en Florolos! Menyenye, menyenye”. I mentrestant, a la porta de la classe dels dofins hi ha centenars de caixes de morts. Plenes. I les han enterrat soles.
6/ I els periodistes? Un dia en parlarem amb més calma, però aquests dies els periodistes es compren a euro el quilo. “Quants n'hi poso, senyor Ibex? Si, estan primets, però amb les molles que els donarem, ja veurà com es refan. Sí, sí, estan totalment ensinistrats, no pateixi. Ens mengen a la mà”.
I 7/ Cada dia a les 8 del vespre, milers de persones surten als balcons i finestres de les seves llars a aplaudir el personal sanitari. Però per la xarxa circulen diverses notes aparegudes en portals i ascensors d'edificis escrits per autèntics ignorants instal·lats intel·lectualment i humana a Atapuerca.
Què, n'hi ha o no per cremar la persiana? Ara bé, que la crua constatació de la realitat no ens faci perdre de vista que, d'una manera o una altra, ens en sortirem. Ajudant-nos entre nosaltres, fent xarxa amb els nostres i amb els altres dels nostres. Entre nosaltres. Perquè, com va dir aquell (un dia explicaré qui va ser aquell i on i quan ho va dir): “Juntos superaremos las dificultades”.