Sona el despertador. Apujo la persiana amb la mateixa expectació que aquells dies en que han anunciat una nevada de matinada i quan vas corrent la cinta i poc a poc entra la llum, penses: “Estarà tot blanc?”. Aquest cop, però, penso: “Quedarà vida, ja no intel·ligent, sinó de l’altra, el que seria vida en general?”. I sí. I per molts anys.
Poso la ràdio. El conseller Buch (Interior) és a RAC1 i la consellera Vergés (Salut) a Catalunya Ràdio. Buch explica que restaurants i bars han de tancar i el petit comerç i els bancs poden obrir perquè del que es tracta és d’evitar grans aglomeracions. Verges diu que alguns hotels podrien ser usats com a hospitals improvisats. Obro twitter i m’haig de pessigar quan veig això:
Amb el cos ja morat, arribo al vídeo. Perquè el text inclou un vídeo ES-PEC-TA-CU-LAR i SEN-SA-CI-O-NAL. Ha estat veure’l i quedar-me sense parts toves (ni dures, ni mixtes) per seguir pessigant-me:
El més sorprenent és que un paio tan valent, tan mascle, tan alfa i amb tanta punteria hagi acabat esborrant la piulada a mitja tarda. Bé, potser ha influït, encara que sigui una miqueta, la piulada de l’ambaixada xinesa a Madrid:
Surto de casa a comprar coses per una persona confinada que està amb febre. El carrer és com un d’aquells diumenges que poden obrir les botigues, però al revés. Estan tancats els establiment que fan rebaixes i estan oberts els que sempre tenen un preu estàndard. O sigui, els de menjar, les perfumeries, les ferreteries, les farmàcies i els bars, però en versió “per emportar”. I parlant de ferreteries, el germà d’un amic meu (en Jaume), en té una. Fa dies que no li queden mascaretes de les usades per pintar. El problema és que la gent no les fa servir per pintar sinó per protegir-se. No sé de què, perquè del virus segur que no. A no ser que vulguis pintar-lo. Al virus. Mentre hi penso, em trobo amb un interessant cartell d’un dels bars de xinesos que ha tancat:
Però mentre ell descansa, la seva terrassa continua activa. Una família de 4 membres s’han comprat unes llaunes de cerveses i unes bosses de patates i allà estan tan fantàstics prenent el sol. Tres carrers més enllà dos membres de la Guàrdia Urbana intenten que la propietaria d’un basar xinès abaixi la persiana. Sense èxit. La senyora, al mig del carrer, crida molt. Els dos uniformats intenten calmar-la. Ella assenyala repetidament l’establiment del costat mentre diu “Ell té obert, per què jo no?”. L’establiment del costat, però, és un supermercat. I no precisament petit. I la normativa aplicada diu que pot estar obert. Mentre discuteixen, passa un taxi. El conductor va amb mascareta. Els urbans deixen la senyora basar per impossible amb un: “doncs miri, li posem la multa, li obrim un expedient i ja està”.
Passo per davant d’una farmàcia. Han posat unes cintes liles que separen els clients dels mostradors. A l’alçada del pit, més o menys. Hi entra gent, però molta ja ni ho intenta quan veu la pissarra que hi ha a la porta:
Al carrer del costat em trobo una parella coneguda i comentem la jugada. A distància. Sobretot el tema de la xifra d’infectats. Fa dies que no té cap sentit perquè es basa en població a la que se li fa la prova, no en la població total. Potser hi ha milers de persones que són portadores del virus i ni ho saben. I quan passi tot seguiran fent vida normal i seguiran sense saber que l’han tingut. A mitja tarda em diuen que canviaran el protocol i que a partir d’ara ho comptaran diferent. Veurem. Al cap d’una estona s’afegeix a la conversa una senyora desconeguda que ens explica que és infermera jubilada i que ja va estar uns dies confinada a casa. Uns metres més enllà em creuo amb una monja que em saluda, també des de la distància, i em diu: “Aquests dies ho haurem de fer tot virtual”.
De lluny veig un autobús de donació sang. I penso: “Avui? Però segur que això serà un fracàs. Qui volen que hi vingui? Doncs bé, sí. A 3/4 de 2 de la tarda, sis persones hi fan cua. Amb un metre de distància entre elles i esperant tranquil·lament el seu torn. Com també feia cua la gent que esperava a la porta del forn. Ordenadament. Amb paciència i mantenint les distàncies.
Són les dues del migdia. És l’hora en que està anunciada la roda de premsa de Pedro Sánchez per explicar-nos les mesures que pensa aplicar. Però no, l’endarrereixen a les 15 hores. Però tampoc. La següent convocatòria és “al llarg de la tarda”. Certament això genera molta confiança, sí. Escolti, si no has de ser puntual, no cal dir cap hora. No passa res. Perquè si ho vas canviant, provoques incerteses, especulacions i una immensa sensació de desgavell. Passo la tarda esperant la compareixença. I res. De res. A un quart de 8 del vespre anuncien que finalment serà a les 20 hores. I tampoc. Després serà a 2/4 de 9. I no. Al final comença a les 20.59, just l’hora dels informatius. Em dono a mi mateix els cinc euros que m’hi havia jugat.
La compareixença no em dóna cap confiança. Sánchez parla afectat. No és natural. Vol donar-li una transcendència que és impostada. Li resumeixo què diu: no podrem sortir de casa, com diria Nuñez “baix cap concepte”, però sí si anem a treballar, a comprar, a la perruqueria, a la tintoreria, a l’estanc, a passejar el gos (en això ha insistit molt)... Però no a veure amics, a la platja o de festa. Durant 15 dies. O sigui, com des d’ahir a les 00.00 ja hi estàvem a Catalunya. O sigui que paciència, i que demà tornarà a sortir el sol. Ah, i de la lectura política de la compareixença ja en parlarem demà amb calma, que hi ha temps. De sobras.