Apujo la persiana. Plou. Però després ha fet sol. És dilluns, però dilluns-dilluns. Dilluns de “sin novedat en la frente” i parafrasejant aquell sogre que deia “hem perdut un fill però hem guanyat una habitació”, hem perdut un humorista però hem guanyat un heroi que quan acabi això haurà de comprar-se un altre pit per posar-se totes les medalles que li cauran:
A la compareixença d'avui de Salvador Illa, la primera frase ha inclòs el concepte “frente de batalla” i la segona “combate contra el virus”. Noi, no se'n poden estar. I els llepa un peu ser l'únic país del món que juga a soldadets. Increïble, però cert. I mentre aquí, on amb Illa hi surt la ministra Nadia Calviño repetint que res de parar-ho tot perquè enfonsaríem l'economia, als EUA comencen a prendre-s'ho seriosament. Comencen. A Miami, per exemple, comencen a tancar empreses, però la gent aprofita el bon temps per fer barbacoes amb amics i per sortir en vaixells d'esbarjo a menjar i beure. M'ho explica l'amiga que treballa a l'aeroport de la ciutat, que al·lucina com estan plens a vessar els centres comercials de jardineria.
Però, curiosament, la sort que tenen allà són, precisament, els jardins. Hi ha tant d'espai entre casa i casa i s'usa tan poc el transport públic, que és difícil el contacte entre persones i, per tant, encomanar-se el virus. Ara bé, ara que la gent comença a ser a casa seva, s'hi veu un fenomen nou. En una ciutat on les zones residencials són quilòmetres i quilòmetres d'habitatges, sense cap botiga ni cap centre urbà, mai hi veus ningú pel carrer caminant. Esclar, no hi ha un lloc on anar. Doncs bé, resulta que ara la gent surt a passejar. I sense cap protecció. Per tant, ara hi ha un risc de contagi que abans no existia.
Al llarg del dia veig a les xarxes diversos vídeos de cossos de seguretat que van a les portes de diversos hospitals a retre homenatge als professionals sanitaris. Van amb els seus cotxes patrulla fent sonar totes les sirenes a la vegada. En alguns casos són 10, 12 o 15 vehicles. Realment el soroll és eixordador. I la pregunta és: cal? No es pot fer l'homenatge a un volum menor? Sobretot pensant en els malalts.
Mitja tarda, m'arriba aquesta noticia sobre Juan Luís Cebrián on aprofita l'oportunitat per torpedinar el Gobierno Sánchez. I amb tota la deslleialtat de la que és capaç. Cebrián, que des del 2012 al 2018 va cobrar 15,3 milions d'euros com a president de PRISA, mentre l'empresa perdia 3.332 milions d'euros, no pot estar-se callat. Parlo amb el meu col·lega a Madrit (concepte) que sempre “sap coses” i li demano per la qüestió: “Home, que menys que ser fidel als que el van convertir en hipermultimilionari. El seu problema és que ni ell ni el felipisme a qui representa ja no són ningú. Però no perdem el temps en coses menors. Això que et diré ara ja t'ho desenvoluparé -em deixa anar, i quan em deixa anar aquesta frase, tremolo-, però t’imagines que el coronavirus afectés el rei emèrit? Un senyor ja gran, molt malalt... No sorprendria. Seria un impacte molt fort, però quedaria molt tapat per l'actual situació de crisi. I ara no hi podria haver funeral d'Estat, fer que solucionaria incomoditats. I d'aquí tres o quatre mesos, quan es pogués celebrar, ves a saber on som. Si això succeís ara, l'Estat solucionaria un greu problema de la manera més discreta, elegant i més mancada de conseqüències. No estic dient res, només que hi pensava ahir mentre em prenia un Hibiki. Demà t'ho amplio”. I m'ha deixat així.
Com pot imaginar estic comptant els segons que falten perquè demà em truqui i m'expliqui més. Mentre, m'haig d'entretenir recordant coses com aquesta piulada amenaçant que no em puc treure del cap:
O aquesta altra, que de moment guanya el premi mundial a la inoportunitat:
O un moment de la història de la humanitat que només ha estat possible gràcies a un virus i que ens situa davant dels nostre pobres ulls castigats pel confinament un Emiliano García-Page convertit en poc menys que en estadista:
Però tot això són molles que no ens alimenten ni formant part d'un pa de 30 quilos (en canal). El que realment ens reconforta amb l'espècie humana és el retorn d'en John Cobra. En uns moments tan durs, és important que de dins de la societat emergeixin els líders que han de conduir-nos a un nou món. Les crisis són una oportunitat i, sense disparar-me un tret al peu, vull trencar dues llances posant sobre la taula els valors sobre els quals no ens hem de fer trampes al solitari. No sóc epidemiòleg, però en John ens assenyala el camí a partir del qual construirem un altre món...