Avui s'ha acabat la campanya electoral més vulgar, xavacana, ordinària, barroera, grollera i buida que es recorda. Un despropòsit total i absolut. Un insult a la intel·ligència. Com va dir el poeta: “Propostes? Pa què? Pa cagal·la?”. O com va dir aquell altre: “Espanyols (o no), les idees han mort”.

A veure, tots sabem que les promeses electorals són com quan vas a la fira i abans de comprar les butlletes el senyor de la tómbola et diu que sempre toca. Miri, no. No toca sempre. De fet no toca gaire. Doncs amb les promeses electorals passa igual, que no es compleixen. Però home (i dona), tampoc estaria malament fer alguna proposta, no? Què tal discutir de tant en tant sobre com crear llocs de treball i no sobre si vostè és o no és amic d’ETA, Veneçuela, Torra i Rufián. Que algú ens digui que ens traurà de la crisi permanent encara que sigui mentida.

I aquí ve l'etern dubte. Com s'ha de combatre aquesta estratègia? I fixi's que he usat la paraula “combatre”, que ja és un concepte poc amable. ¿Quina ha de ser l'actitud quan en un debat algú es dedica a parlar per sota teu al moment que tens la paraula, quan algú no para d'interrompre't, quan algú no para de repetir que no et posis nerviós o quan algú t'insulta? Què has de fer, el mateix?   

Molta gent defensa que tothom té dret a defensar-se i que, naturalment, si t'interrompen tu has de pagar amb la mateixa moneda. I si et diuen que no et posis nerviós, tu has de repetir-ho més cops que el rival. I així amb tota la resta. Vols brou? Doncs espera que te'n preparo una olla. Bé, és una estratègia, però... és efectiva?

Quan algú vol que les idees siguin substituïdes per les hormones, és perquè aquest algú li és més còmode aquest escenari. Per tant, concedir-li jugar en el seu terreny és una derrota. La teva.

Si l'enemic vol que facis una cosa, has de fer la contrària. Si l'enemic vol que baixis al fang, tu has de mantenir-te al més allunyat possible de les esquitxades i amb un vestit blanc. Si l'enemic, en comptes de l'elegant floret, prefereix el Bare Knuckle Boxing, l'esport de combat considerat com el més salvatge, tu floret. Sobretot perquè contra un professional de repartir mastegots que se senten des dels afores de Plutó, sempre tindràs les de perdre.  

Però en aquestes situacions cal pensar, sobretot, en els votants. En els teus i en els de l'altre (o l'altra). Si el rival busca generar un espai on llançar-se rots d'allioli i pets de calçotada serà perquè als seus votants els va aquest rotllo. Esclar, si no, no ho faria. Doncs allà ells amb els seus gustos. El que has de preguntar-te és si als teus votants els agradaria veure't en un concurs de rots d'allioli i pets de calçotada. No, oi? Doncs no hi concursis.

I en cas de dubte, sempre aplicarem el punt ja citat anteriorment i que diu: “Si l'enemic vol que facis una cosa, has de fer la contrària”.  

I això no val només per la campanya.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat