I dels autors de “ho sé tot sobre el Brèxit”, “ho sé tot sobre Veneçuela”, “ho sé tot sobre el satisfyer” i “ho sé tot sobre tot”, arriba a la nostra vida “Jo ho sé tot sobre el coronavirus, què vol saber?”.

Però, sobretot i molt important, “jo ho sé tot...”, però adoni's que estic fugint del sensacionalisme perquè jo sóc pe-ri-o-dis-ta. Ara bé, em passo el dia parlant del coronavirus, i connecto amb les portes de no-se-quants hospitals i em dedico a mostrar gent que surti per la porta fent no gaire bona cara. Fora sensacionalisme, però em passo el dia actualitzant minut a minut la xifra de casos detectats. I atenció, perquè no vull alarmar a ningú, perquè jo sóc un periodista que fa pe-ri-o-dis-me, però ara mateix s'ha detectat un nou cas a Sabiñánigo. És lleu, però és una persona que no havia tingut contacte amb cap infectat. Això podria voler dir que la infecció s'ha descontrolat totalment. I quan dic infectat i infecció marco molt les consonants per fer venir com una miqueta de pànic. Però vostè que està a casa amorrat a la TV, a la ràdio i a les xarxes i veu i sent que els informatius obren cada dia amb el coronavirus i en parlen estona i estona (i estona), no s'alarmi perquè no passa res. És com una grip normal. I, sí, al contrari de la grip “normal” no ens passem el dia dient quanta gent té la grip “normal”, però tot és normal.

I vostè veu com van suspenent congressos, fires, esdeveniments de tota índole i competicions esportives diverses. I vostè veu com fan jugar a porta tancada partits de futbol i de bàsquet i com treuen l'aigua beneïda de les esglésies i prohibeixen fer petons a imatges religioses i paganes com la lleona de Girona, però vostè no pateixi perquè no passa res. I llavors vostè es pregunta: "Si no passa res, per què ho fan?".

Ah, i faci el favor de no robar mascaretes, hooome! (i doooona!)”. Mascaretes que no serveixen per a res, però que diversos periodistes han dut posades durant les seves cròniques televisives, seguint el conegut com “efecte maregassa”. L'efecte maregassa és aquell pel qual, tal i com passa quan hi ha un temporal, els informatius van connectant amb un enviat especial darrera l'altre per explicar-nos el mateix. Una vegada i una altra. La diferència és que els temporals són més lluïts perquè permeten situar el reporter en un espigó on hi fot un vent de 100 per hora, en una tempesta de 800 litres per centímetre quadrat o en una nevada on el ieti passa per davant de càmera amb bufanda. En canvi això del virus és poc visual. Sobretot perquè la gent no es va morint pel carrer ni res. Sort que sempre ens queden les mascaretes perquè vostè es quedi adherit a la pantalla cagat de por, però no es pensi que això és sensacionalisme, no. Estem fent periodisme.

I tot plegat amb la sensació aquella que es prenen decisions perquè toca. Per fer alguna cosa. Per exemple, això dels partits de futbol i bàsquet a porta tancada contra equips de zones “de risc” com les quatre regions del nord d'Itàlia: Emilia-Romanya, la Llombardia, el Piemont i el Vèneto. Molt bé, hi ha risc en espais com els pavellons, per això la porta tancada, però quan acabi aquest divendres hauran arribat a l'aeroport de El Prat (només avui) 5 avions procedents de Bolonya, 11 de Milà, un de Torí i 5 de Venècia. Quina diferència hi ha entre un aeroport i un camp de futbol o un pavelló de bàsquet?

Què vull dir amb tot plegat? Que Alba Vergés (consellera de Salut), Joan Guix (secretari de Salut Pública), el doctor Antoni Trilla (cap d'epidemiologia de l'Hospital Clínic), el ministre Salvador Illa i Fernando Simón (Director d'Alertes i Emergències Sanitàries), estan fent molt bé la seva feina, però els que patim cada dia una allau d'informació, la necessària i la inflada, ja no sabem què pensar perquè rebem missatges per tot arreu que, segurament inconscientment, són contradictoris. I no per part dels citats, que quedi clar.

I quan passa això, vol dir que no ho estem fent bé. Entre tots.