A falta de bars i restaurants, les nits d'aquest cap de setmana, servidor de vostè s'ha dedicat a voltar per diverses ciutats de l'àrea de BCN a veure què. I aquest “què” és molt senzill d'explicar: Ni Déu. Ni gent pel carrer, llevat d'alguna família i d'algun grup de joves, ni trànsit. Per cert, incís. No sé si han de ser els pares, els instituts i les universitats, una campanya de la Generalitat o duent-los a urgències i que vegin la realitat de la vida, però algú hauria d'explicar a la canalla que el nas va per dins de la mascareta i no per fora. EL NAS DINS DE LA MASCARETA, HÒSTIA!. Total, que el panorama semblava un 1 de gener plujós a les nou del matí. Lògic, sense llocs on anar, on has d'anar, oi?
I si els caps de setmana el panorama era aquest, és fàcil imaginar que entre setmana l'aspecte dels carrers encara s'assemblarà més al que hi havia durant el confinament. O sigui, només circularan boles d'estepicursors, que són aquelles plantes seques que rodolen a les pel·lícules de l'oest (ho sé perquè ho he llegit a la wikipèdia). De fet entenc que un dels objectius del tancament de bars i restaurants era aquest, reduir al màxim els contactes i el moviment.
Però a falta de bars i restaurants oberts, els matins d'aquest cap de setmana servidor de vostè s'ha dedicat a voltar per allò que en diem “el bosc” de diverses ciutats de l'àrea de BCN. I per la tarda he voltat per diversos centres comercials, que són els boscos del consum. I allò estava a petar. ¿Sap com quan el confinament, que teníem unes hores per sortir a fer esport i s'hi va apuntar gent que la seva última relació amb l'exercici va ser veure les proves de tir amb arc dels JJOO de Barcelona? Doncs estaríem en això mateix. Ah, i a les zones de vermuts (o aperitius) prop del mar, la gent el feia igualment però asseguts als pedrissos.
Per tant, hem canviat les terrasses dels bars amb familiars i amics tots ben juntets (i juntetes) menjant, bevent i parlant a tocar, sense mascareta i durant força estona per grups de gent a l'aire lliure amb mascareta, cosa que implica poc risc de transmissió, i en botigues d'espais tancats però duent mascareta i amb estades relativament breus, cosa que també redueix el perill de contagi. I aquesta imatge m'ha provocat un “i si...”. Un “i si...” molt equidistant i de tercera via.
Jo no sóc epidemiòleg però vull posar sobre la taula una reflexió que ha vingut per quedar-se trencant una llança a favor. Quan un grup familiar de convivència estable o bombolla va a un bar o a un restaurant, el risc de contagi entre ells és zero, no? Bé, o al menys és el mateix que si s'estiguessin a casa seva. Entenc que la cosa es complica quan el grup de convivència habitual es troba amb la iaia o la tieta de Tiana i que aquest risc existeix al restaurant o al bar però també a casa dinant diumenge canelons i bonítol a la planxa. I no pel lloc on són sinó perquè no conviuen habitualment però estan molt a prop i menjant desprotegits. Per això ens diuen que evitem reunions familiars de més de sis persones. Seria això, no?
Per tant, el problema als bars i restaurants no se soluciona separant més les taules, perquè qui es contagia entre si són els que seuen a la mateixa taula i pertanyen a grups de convivència diferents. La solució, potser i dit des de la ignorància més absoluta, és separar els grups no habituals de convivència que són a la mateixa taula. Com? Amb mampares, com quan vas a correus, al banc o al CAP i t'atén una persona a l'altra banda del mostrador.
¿És molt bèstia dinar o fer el vermut amb algú de qui et separa una mampara? Potser sí, però d'aquesta manera bars i restaurants poden estar oberts, per exemple, fins les 11 de la nit (per dir una hora). I d'aquesta manera salvem milers de llocs de treball directes i els indirectes dels proveïdors.
Ei, no sé. Com que tothom diu la seva, he pensat: “Calla, aprofita tu també...”.