Minut 12 del Barça-Madrid de diumenge. Luis Suárez fa una jugada prop de l'àrea petita rival. Keylor Navas, porter blanc, surt a cobrir porteria i fa caure el davanter blaugrana. En la imatge televisiva sembla que l’agafa el peu. Si fos així, seria penal. Mirem-nos la repetició a veure si sortim de dubtes? Doncs no, no podrem fer-ho. Per què? Perquè no hi ha repetició. De fet, no hi ha ni jugada.
Al moment de la retransmissió en directe, aquesta jugada no va repetir-se, tot i ser la caiguda d'un jugador a l'àrea. I el moment en qüestió tampoc apareix als resums servits per la Lliga de Futbol Professional, únic proveïdor de continguts relacionats amb els partits de 1a Divisió. Per tant, si ells no la distribueixen dins del resum que elaboren per ser consumits per tots nosaltres, la imatge no existeix. I sense imatge per mostrar, no hi ha jugada. I sense jugada, no hi ha polèmica sobre cap possible penal i, per tant, canvia totalment la discussió post partit.
Però més enllà de si va ser penal o no, el que planteja aquest cas és la censura que pot exercir qui té el monopoli de la informació. Sigui d'un partit de futbol, sigui d'un míting, sigui de qualsevol fet o situació.
Qui té unes imatges en exclusiva decideix què ensenya i què no. I, sobretot, decideix com les ensenya. De tal manera que crea el relat oficial i indiscutible sobre aquells fets. Per què? Perquè no hi ha altres imatges que puguin contradir-lo.
Posem un exemple. No és el mateix mostrar un acte del polític A i, entre la tria de les seves frases més brillants, inserir-hi imatges de gent jove i d'aparença agradable que segueix la intervenció amb molta atenció i amb una actitud enfervorida, que fer una peça del polític A amb els moments on s'ha entrebancat o ha fet un gall i inserir-hi imatges dels més lletjos de la sala i, si pot ser, burxant-se el nas, badallant o mirant el mòbil.
En aquest cas, totes les imatges que veurem seran reals i ningú podrà dir que són mentida, però sí que són una manipulació volguda de la realitat. I el problema és que serà una manipulació indemostrable per la inexistència de material per oferir un relat alternatiu que desmenteixi l'oficial. I és que, de fet, sempre que expliques una cosa, estàs donant la teva versió. Conscientment o inconscient. Sigui un periodista en una peça on explica una situació, sigui el mateix periodista explicant com li ha anat el dia mentre sopa a casa amb la família. La gran diferència és la transcendència pública d'una i altra situació.
Ara bé, el millor exemple són aquestes fotos. Un mateix moment del príncep Guillem vist de des dos angles i amb dos significats absolutament oposats:
La imatge és del moment en què Guillem surt de visitar la seva dona Kate Middelton, que acaba de parir el tercer fill de la parella. Si vostè només veu la foto de l'esquerra és evident i indiscutible que està fent un gest obscè. Si els drets d'imatge dels ducs de Cambridge els hagués tingut en exclusiva Reuters, que és qui va distribuir la foto, hauria quedat per la posteritat que el dia en què el príncep Guillem és pare per tercer cop va dedicar-se a fer la figa a la premsa i als curiosos situats a la porta de l'hospital. Però com que al lloc hi havia altres fotògrafs situats en altres punts, tenim la foto de la dreta, de Cordon, i resulta que la imatge real i vertadera és la que mostra tants dits com fills té.
Doncs passa igual amb la jugada que ens ocupa, o amb imatges que passen a les graderies dels camps de futbol i que estan relacionades amb el color groc, o amb certs crits que s'expressen als minuts 17.14 dels partits...