No fa pas tant, els temes de les tertúlies eren la crisi de l'avellana, el carril VAO de la C58, el mosquit tigre i l'apassionant qüestió de l'eix nacional davant l'eix esquerra-dreta. Aquest últim, un tema que va provocar moltes desencaixades mandibulars a causa dels terribles badalls que generava.

Una de les coses que més hem d'agrair al no menys apassionant tema del procés és que s'ha endut per sempre més l'eterna discussió sobre eixos. De moment. Ara bé, això no quita que el procés hagi mogut aquest eix del qual ja no en parlem. A Catalunya i a Espanya. I en direccions oposades.

Al nostre país, l'hegemonia estava en mans de l'espai convergent, aquella cosa líquida que Jordi Pujol va saber identificar i sintetitzar en una idea reconeixible. El 2019 l'espai convergent encara existeix, fragmentat però viu, i s'ha mogut a l'esquerra. Empesos per la CUP? Segurament aquesta ha estat una de les causes, però també empesos per si mateixos. L'antiga CDC marcada per la corrupció va haver d'escapar del seu passat i va transmutar-se en el PDeCAT. La posterior aparició de la Crida va dinamitar la transició controlada i ara caldrà veure com s'acaba ressituant tot i qui dels dos es queda l'hegemonia.

Una hegemonia, per cert, que també vol Esquerra Republicana, situació que demostra aquest moviment cap a l'esquerra del catalanisme moderat que tradicionalment ocupava el centre. Però és que molt votant republicà també s'ha mogut cap a l'esquerra, d'aquí que la CUP aconseguís aquells famosos 10 diputats.

Però hi ha una altra prova del terratrèmol: la desaparició d'Unió. Unió podria haver arreplegat el catalanisme moderat si aquest hagués continuat a lloc, però com que va desaparèixer, els d'en Duran van quedar-se sense clients i van haver de tancar la paradeta. I part de l'artefacte Duranista, els Demòcrates, van veure tan clar cap on estava anant la cosa que van optar per anar amb els d'Esquerra.

En canvi, a Espanya l'espai central, des de la desaparició del CDS i a partir del 1995, anaven repartint-se’l PSOE i PP, depenent de cada cicle. Fins que l'“a por ellos” amb què el carrer va respondre l'actual moment del procés, no només ha inflat Vox sinó que ha inflamat el discurs del PP post-rajoyista i ha obligat Ciutadans a oblidar-se de la seva socialdemocràcia del 2017 i després de passar pel liberal progressisme ha acabat avançant el PP per la dreta.

Però el pitjor pel PSOE és que la fugida cap a la dreta extrema ha estat dels tres partits, sí, però l'han fet perseguint els electors que ja havien marxat cap allà. Per tant, aquell espai que abans votava centredreta o centreesquerra en funció del moment, ja no existeix. Ha desaparegut. Ara tot allò és dreta nacionalista.

Tenint en compte que el procés no fa gaire cara de marxar, no sembla molt difícil concloure que aquest retrat de la situació com a mínim es mantindrà. El dubte és saber si encara anirà a més i l'esquerda a l'eix nacional Catalunya-Espanya es convertirà en el Gran Canyó del Colorado gràcies a un l'eix dreta-esquerra que, ves per on, ara també és nacional.