Qui, al menys de moment, encara és el líder del PP, fa temps que va pel món com aquella mena de personatge que anomenarem “peripatètic de discoteca”. O sigui, Pablo Casado és qui a les cinc de la matinada es passeja per la pista i les barres del local de torn amb una xarxa d'arrossegament a la recerca de qualsevol cosa. Se li'n refot un llobarro, un calamarcet o un musclo de roca. Fresc o congelat. I, si cal, accepta un bacallà per dessalar i un cop a casa, ja veurem com ho gestionem.

Les sessions de control al Congrés dels Diputats són un exercici que ja voldrien poder fer els esforçats usuaris del transport públic a l'hora punta. Aquests últims intentant asardinar-se encara més en un vagó de Rodalies o de metro. Pablo Casado esforçant-se en encabir més conceptes dispersos en menys temps. Un exemple? Agafo, totalment a l'atzar, una pregunta del 26 de febrer del 2020. Comença parlant de la “mesa de despiece de la soberanía nacional” i a partir d'aquí diu que Pedro Sánchez hi portarà el ministre de Sanitat “para negociar con el virus independentista en vez de estar poniendo medidas para paliar los efectos del coronavirus. Además, acepta sentarse con un condenado inhabilitado y con un imputado por organizar un golpe al Estado. Eso sí, con el señor Iglesias de relator del CNI. Y todo ello con muchos lazos amarillos y sin líneas rojas, abriendo el foco a la autodeterminación, al indulto a delincuentes al pacto fiscal y quién sabe si a la caja única quebrada de la Seguridad Social, como ya ha subastado con el PNV dividiendo a nuestros mayores entre pensionistas de primera y de segunda. En definitiva, más madera para cocinar unos presupuestos en los que ya había quemado la subida del SMI, del sueldo, de los funcionarios de las pensiones para tapar los escándalos de Delgado y de Ábalos. (...) Después de todo esto, díganos como pretende garantizar la igualdad entre los españoles”. I ara, disculpi’m, però li duré la contraria al senyor Casado. No, després de tot això no és possible garantir res. Ni tampoc no garantir-ho. Perquè després d'aquesta pizza amb pinya, dàtils, bacó i salsa de calçot l'únic que et pot passar és que t'esclati el cap. I en aquesta circumstància no estàs en condicions de garantir gaire.

Però aquest cap de setmana ho ha tornat a fer. En un discurs fet durant una convenció del seu partit a Castella-La Manxa va començar amb allò de l'energia solar, que més mal expressat impossible, i després va afegir: “Ahir a València hi va haver un altre aquelarre de radicals, feministes que tapen abusos a menors i retallen pensions a les mares. Sánchez va al barranc amb els socis que ja l'han sorpassat: Compromís a València, Comuns a Barcelona, Más Madrid a Madrid, BNG a Galícia i Bildu al País Basc”. Aquest cop a la pizza va posar-hi una maonesa tallada que incloïa l'acusació a Ada Colau, Fátima Hamed, Yolanda Díaz, Mónica García y Mónica Oltra -que són les de l'aquelarre- de “tapar abusos a menors”. Dic jo que ja que aquest home xerra tant, potser estaria bé que ens en donés més detalls i d'aquesta manera ens en anem tots directament al jutjat de guàrdia per presentar-hi una demanda contra elles cinc per un delicte tan greu. Però si no és així, haurien de ser les al·ludides qui el duguessin a ell per haver-les acusat falsament. Sí, perquè que els digués bruixes va ser més subtil a través del concepte “aquelarre” i davant del jutge això no prosperaria.

Però, per què quan és davant d'un micròfon, Casado les hi fot com els ases els pets i fa unes barreges que no les supera ni posar-li cacaolat a la salsa dels “berberetxus”? Doncs perquè si no vol ser devorat externament per VOX i internament per l’ayusisme, ell ha de cridar encara més. Està condemnat, cinc minuts abans de que tanquin, a passar permanentment amb el camió escombra, la xarxa i el rasclet per la pista de la discoteca La Cova, música d'ahir, d'avui i de sempre, especialitat en San Francisco i sardinades que preparem a la barbacoa situada al guarda-roba i mirar d'endur-se qualsevol cosa a la boca. Pobret.