22 d'agost del 2016, desapareix Diana Quer, una noia gallega de 18 anys. El passat 29 de desembre del 2017 van detenir el seu presumpte assassí. Durant aquest interval d'un any i 4 mesos hem llegit, vist i sentit als mitjans audiovisuals espanyols una gran quantitat de merda convenientment disfressada d'informació.

El cas de Diana Quer és un nou exemple del fenomen anomenat “si la merda ens dona audiència, benvinguda sigui la merda. I que no ens en falti”. Novament som davant d'una d'aquelles notícies que “interessen a la gent” i a la qual, per tant, han de dedicar-li hores i hores d'especulacions. Això sí, sempre en nom de la informació, la veritat, el rigor i el periodisme. I els que burxen sempre són els altres.

I així ha estat com hem sabut que el dia que va ser assassinada, Diana Quer havia sortit sola de casa, cosa que l’ha convertit durant aquest any i quatre mesos en sospitosa d'haver provocat el que li hauria pogut passar.

I així ha estat com Diana Quer ha estat l'objectiu de tota mena d'especulacions. Perquè, com ja vam veure amb el cas de “la Manada” i aquest masclisme genètic que patim, les dones que surten soles de casa a la nit és perquè busquen emocions fortes i, esclar, què han de fer alguns pobres homes quan es troben amb aquesta situació, oi? Actuar com a homes, que carai!

I així ha estat com s'ha vulnerat la seva intimitat i la de la seva família especulant, imaginant, engrandint, insinuant i inventant-se quan ha calgut, la relació entre els seus pares i amb la seva germana.

I així ha estat com s'ha anat engreixant un cas que inicialment era una desaparició i que ha acabat de forma tràgica.

I així ha estat com sota el paraigua d'una cosa anomenada “periodisme d'investigació”, hem pogut llegir notícies, titulars i peces com aquests:

 

 

Sí, Diana Quer donava audiència i per això ha calgut estirar i allargar una notícia que, per un periodista, s'hauria d'acabar quan has dit que la noia ha desaparegut i, si la família ho autoritza, quan publiques una foto per si pot servir d'ajut en les tasques de recerca. La resta no és periodisme. És morbositat. I brossa.

I ara que s'ha aclarit el cas, apareixen moltes veus indignades que acusen els mitjans d'haver actuat amb indignitat. I tenen tota la raó. Ha estat així. Però aquests mitjans han creat un monstre per entretenir el públic. I, em sap molt de greu, però els consumidors d'aquesta indignitat en són corresponsables. És humà voler netejar-se ara la consciència col·lectivament i assenyalar els altres, però com a societat no som gaire millors que els programes de TV matinals de les privades ni les peces publicades per segons quins mitjans.

I això només té un final: el dia que ningú es miri ni llegeixi les notícies protagonitzades per la dissortada Diana Quer de torn.