Home, “machote”, campió... què fas per aquí, monstre? Que tu ets un monstre i un fenomen. Una abraçada (tap, tap, tap). Què, una copeta de vi? I una miqueta de pernilet? Ah, cony, tu ets català i deus voler pantumaca, que els catalans sou molt vostres, però quan se us coneix també sou la repera, eh? Jo tinc molts amics catalans i són bona gent.

Si vols, parlem del meu èxit a En tu casa o en la mía... ai no, que era En la tuya o en la mía... No, no, no em fa res parlar-ne, però jo crec que no hi ha gaire a dir. Per cert, “machote”, perdona el lapsus i perdona per haver dit lapsus, és que sóc tan planer que no sé ni com es diuen els programes que presento. A més, quan vaig fitxar per Telecinco el programa es va passar a dir Mi casa es la tuya, i jo al final ja no sé si el programa es deia Tu casa en la mía es mi casa o la tuya de ti mismo.

Ei no, però en parlem. Vols saber per què va tenir tant d’èxit? Senzill. Un paio hipersimpàtic, terriblement trempat i gran amfitrió com jo fent preguntes amables a tota mena de personatges perquè quedin bé. Res, un format més antic que el cagar a la muntanya... ha, ha, ha, però que entranyable i pròxim a la gent que arribo a ser, eh? És un dels meus secrets, usar el llenguatge del poble. Per això els homes em veuen com un dels seus i les dones em veuen, com el que sóc, un home com cal.

 

 

D’això que jo feia primer a TV1 i després a T5, a Catalunya en van dir El Convidat i ho presentava un paio bullit, sense “gracejo” ni res. I al programa no només no bevien vi sinó que feien coses com anar a córrer i veure el Barça. Mira que els catalans sou bona gent, però quina tristor arrossegueu, eh? En canvi, jo sóc una alegria i això és el que transmeto.

Un altre secret del programa, que de fet és el gran secret, és haver-lo començat a TV1. ¿Quina és l'edat i el grup sociològic de la gent que mira aquesta cadena? Doncs el tipus de públic que al·lucina amb una xerrada simpàtica d’un famós amb gent famosa. Imbatible. Què va passar quan vam anar a T5? Dues coses: 1/ que em van pagar una pasta com per poder empaperar totes les meves finques amb bitllets de 500 euros i 2/ que el programa es va desinflar. Per què? Coi, perquè el públic de TV1 no mira T5 i el públic de T5 espera que a la segona pregunta aparegui un fill secret del convidat sodomitzant una tortuga mentre confessa ser poliaddicte a tota mena de substàncies, menys a la verdura.

Però escolta, parlem de la felicitat, que és el que agrada al meu públic. Saps com he estat realment feliç jo? Cantant. 25 discos he publicat ja. L’últim es diu Crooner, que és el que sóc realment, un crooner que quan comença a sentir al seu cor les cançons que canta, oblida que algun dia serà comte de Donadío de Casasola. I llavors sóc feliç. Com era feliç quan el 1992 presentava Contacto con tacto, un memorable programa que, en el fons, era precursor del Mujeres, Hombres y Viceversa.

 

 

I, sobretot, com vaig ser molt i molt feliç va ser aquell llunyà 1994 presentant a Antena 3 Lluvia de estrellas i Menudas estrellas. O quan represento al teatre Mellizos o Dos caras duras en crisis amb Paco Arévalo, que és un monstre que no es pot aguantar i que treu el sentit. O, ara l’abril passat, quan vaig obrir a Valladolid “El Rincón de Bertín”, un bar amb un concepte que vull estendre per tot Espanya. Sí, perquè en el fons jo sóc Espanya i per això sempre he tingut tant d’èxit. 

 

 

Què dius, monstre? Ah, que et parli del meu pas per Intereconomia presentant alguns programes... Sí, home... vols entrades per a Dos caras duras en crisis? Estem fins al 20 de novembre al Rialto de Madrid. És com Mellizos, però encara més divertida. Què, te’n dono sis i hi vas amb uns amics. Ah no, que tu ets català i no tens amics. Res, doncs amb una ja fas, oi?

Bé monstre, que m’ha agradat molt saludar-te. Quan vingui a BCN quedem al José Luís i ens fotem fins al cul de menjar i de beure. Sí home, i intentaré que també vingui l’Arévalo i expliqui uns quants acudits de “gangosos i mariquites” i ens partim la caixa de la rissa...