Amb un gran èxit de públic i de crítica ha començat el cicle anomenat “ara fa un any que...”, on els punts suspensius són un comodí. Concretament per poder afegir-hi qualsevol efemèride que tingui a veure amb la COVID. Sí, perquè a partir d'avui cada dia estarem celebrant que fa un any d'alguna cosa. Del primer cas detectat, del primer mort, de l'anul·lació del Mobile, de l'anunci del confinament, de la primera cua que vam fer per comprar paper de WC, del primer pa que vam coure amb farina aconseguida mig de contraban, del primer vídeo que vam veure amb gent fent una marató al passadís del seu pis de 56 metres quadrats, etc.

Però, sobretot, ara fa un any que tots (i totes) fèiem unes afirmacions on demostràvem que no en teníem ni idea de res. Però de res de res. Més o menys com ara, però potser hem après a ser una miqueta més prudents. I dissimulem. Ei, i sí, queda molt “de denuncia de la veritat vertadera” fer el que molta gent ha fet avui, que ha estat recuperar una crònica d'aquells dies de Lorenzo Milà des de Milà i on deia que tampoc n'hi havia per tant. Està molt bé assenyalar el que deien alguns, que és el que deia tothom, inclosos els experts, però l'hemeroteca és cruel amb tothom. Molts dels que ara aprofiten aquella connexió per passat comptes polítics contra TVE i llavors anunciaven una hecatombe, posteriorment van passar-se a les files del negacionisme. I fent veure que no.

Total, que ara cada dia anirem celebrant l'aniversari del “ha vingut per quedar-se”, el “tot anirà bé” o el “serem millors perquè aprendrem la lliçó”. I un any després res és com ens pensàvem que seria i 1/ ja veurem que s'acaba quedant i potser no serà el que ens agradaria, 2/ algunes coses potser aniran molt bé però la majoria empitjoraran: crisi econòmica i de model social, comprovar que l'administració ens ha deixat desemparats, l'augment de les malalties mentals, els efectes que un any tancats i sense socialitzar-se tindrà en unes generacions joves i que ara mateix no veuen cap futur, etc., i 3/ no, com a societat no serem millors, però la paradoxa és que individualment sí. I sobre això últim em voldria estendre una miqueta.

Qui més qui menys ha perdut algun (o més d'un) ésser estimat i no ha pogut ni acomiadar-se d'ell, però a canvi segur que hem recuperat algun amic que teníem una miqueta abandonat, a algú del nostre entorn li hem dit alguna cosa bonica que en un altre moment ens hauríem estalviat, ens hem ajudat amb veïns amb qui abans ens evitàvem creuar per no haver de saludar-los, comprem a la botiga del nostre veí perquè sabem que sense ell tot seria molt pitjor i dinem al restaurant de la cantonada perquè l'amo ara és part del que considerem “nostre”.

I paral·lelament veiem com les vacunes s'usen políticament, els països les fan servir com a propaganda del seu “règim” privat, les farmacèutiques les revenen a qui els paga més i els poderosos mercadegen amb elles per mantenir el seu estatus, no fos cas. Per tant, també ara farà un any que... vam començar a adonar-nos, encara més, que nosaltres no som d'eixe món. Ara farà un any que l'abisme entre “ells” i “nosaltres” cada cop és més gran. I d'aquí un any direm que llavors farà un any que tot això que estem vivint es canalitzarà cap a alguna banda, que en aquest moment no sabem quina serà. Perquè ara farà un any ens pensàvem que la COVID era com una grip i vagi vostè a saber d'aquí un any per on acabarà petant col·lectivament això que s'està coent individualment. I de moment en silenci. I a foc lent.