Recordem tres notícies dels últims dos dies i que tenen a veure amb la salut mental?
1/ L'Associació contra l'Anorèxia i la Bulímia ha alertat de l'augment d'aquests trastorns durant l'últim any entre joves i adolescents. Però també cada cop entre més infants. I ha donat xifres dels últims tres mesos. En relació al mateix període de l'any passat han rebut un 179% més de consultes per correu electrònic, un 52% més de trucades telefòniques —unes 10 diàries— i han augmentat en un 63% les visites personalitzades a afectats i a pares.
2/ Dilluns vinent no l'altre comença a la capital catalana la 080 BCN Fashion, que traduït és la setmana de la moda de Barcelona. Miri que hi ha hagut debats, i compromisos, i acords per eradicar de la moda imatges de models amb un pes... diguem-ne... escàs? Sobretot perquè aquest món té molta influència en una part de la societat amb predisposició a patir greus problemes alimentaris. Doncs bé, miri's la primera foto de promoció:
3/ El doctor Oriol Mitjà se'n va a presentar el seu llibre a Ca la Gemma Nierga (Cafè d’Idees.TV2 i Ràdio 4) i hi parla obertament de la depressió que pateix. I és notícia perquè és una d'aquelles coses que costa molt veure. Per què? Per por, per vergonya o pel que sigui...
Encara avui no sabem ni quan ni com farem net amb això de la Covid. El que sembla clar és que, a banda de les conseqüències en la salut física de molta gent, com a societat haurem d'afrontar dues grans —i greus— crisis: l'econòmica i la mental. La primera es pot resoldre —més o menys— a mesura que recuperem l'activitat. Costarà, però la gent es buscarà la vida com podrà i anirà fent. La segona és més fotuda. Perquè la majoria de cops no es veu. Qui “està boig” no només pateix estigma i rebuig, sinó que ni tan sols es considera que sigui un malalt que necessita una atenció. I anar a l'especialista moltes vegades és estar “carregat de punyetes”. Això complica moltíssim poder-ho afrontar. I, per tant, resoldre-ho.
Fixi's que arran de la pandèmia es reclamen més inversions en hospitals i UCIs, però ni els que administren ni l'opinió pública parlen de dotar econòmicament la prevenció i tractament d'unes malalties mentals que augmenten sense parar. I una cosa que els experts estan detectant en els més joves —adolescents, però també canalla de menys edat—, a banda d'unes anorèxies que cada cop costen més de superar, són més casos de pensaments suïcides. No hi ha dades perquè aquestes qüestions també són tabús, però si parla amb qualsevol especialista, demani que li expliqui què es troben darrerament a les consultes. I no estem parlant, precisament, de casos que es produeixin en famílies “desestructurades”.
Vist des de fora, tots ho tenim tot. Amb una targeta de crèdit i un compte d’Amazon som els reis de la creació. I realment no tenim res. Venim d'un món on, no fa gaire, la desapareguda Caixa Catalunya venia els seus crèdits al consum amb la frase “Veig, vull, tinc”. I no, la vida no va així. Tot és prou complex i mai n'aprens prou per aconseguir gestionar-la al 100%, però en altres moments era més senzill trampejar la muntanya russa. El món d'ara mateix ens ho posa tot encara més difícil a base d'inculcar-nos uns valors buits per dins i d'injectar-nos una pressió que ens regiren el cervell. És la insatisfacció permanent per unes expectatives innecessàries que mai et faran feliç i que et duen a un carreró sense sortida que acaba petant per alguna banda.
Els efectes ja són aquí. I potser que comencem a espavilar. Perquè la següent pandèmia serà aquesta i per aquesta no hi ha una vacuna que s'injecta i adeu.