“Colèric, egocèntric, misogin. Mala persona, falsari i un venut al millor postor. Un boig. Un ésser covard i menyspreable. Servil amb els de dalt i dèspota amb els de baix fins a límits de crueltat inimaginable. Depredador que des del seu altell de jerarca assetjava les subordinades”.

Així era el periodista Alfons Quintà segons l'Àngel Casas, que va escriure tot això i alguna coseta més d'ell fa quatre anys, poc temps després que assassinés la seva dona i posteriorment se suïcidés. Al final de la seva reflexió, l'Àngel es queixava del tractament mediàtic que havia rebut la notícia. Semblava que en algunes redaccions un cop mort encara se li tingués com un respecte, o una por, o no sabria dir-li què. Potser per haver estat qui fou. Perquè en Quintà va tenir molt de poder. Politicoperiodístic. Però això va ser als anys vuitanta del segle passat. Fa massa temps. Avui al gran públic li dius el seu nom i la majoria no en té ni idea. I els periodistes de menys de 45 anys potser ni n’han sentit a parlar.

Per això em fascina el ressò que està tenint el llibre que ha publicat en Jordi Amat sobre aquest personatge amb qui un servidor de vostè en sa vida hi va creuar ni tan sols una mirada i que tot el que en sé és perquè m'ho han explicat persones que el van conèixer molt bé. De fet, quan va cometre aquella barbaritat, poca gent de la professió va manifestar gaire sorpresa. M'interessa molt observar com tots els mitjans parlen del llibre, entrevisten el seu autor i li dediquen una gran quantitat de temps i espai a un personatge que estava fora de carta del nostre imaginari col·lectiu. Potser és que, en el fons, estem passant comptes amb aquell bàrbar a qui entre tots vam tolerar-li tot, que va tenir un final a l'altura del monstre que fou i del qual ara, per fi, en parlem sense manies. Tal vegada estem cridant alleugerits “ara sí que hem mort el llop!”. En diuen catarsi.

I això ha coincidit amb l'eclosió mediàtica d'un personatge que ha fet el camí invers, salvant les distàncies, per descomptat. Ni m'interessen els detalls, ni el safareig, ni l'espectacle en què han convertit l'espectacular gir de guió que donarà per a hores i hores de consum televisiu i que farà encara més rics uns quants. El que m'interessa, i molt, és el personatge, l'ésser humà. Francisco José Rivera Pantoja, fill de Paquirri i Isabel Pantoja, a qui alguns anomenen Kiko i que per molts sempre ha estat en Paquirrín.

Un noi d'un metre i seixanta-set centímetres, amb sobrepès permanent i encara més lleig que jo. Considerant un inútil i un dropo per la majoria de la societat. El típic ni-ni (una altra expressió que també ha acabant morint) sense ofici ni benefici que havia vingut al món a passar l'estiu. Ara ha anat a la TV a desemmascarar sa mare. Una catarsi. I resulta que “la viuda d’Espanya”, la que més havia patit i la que havia tingut la vida més dura, pobreta, realment és un monstre que va enganyar el seu fill, que li va fotre la cartera, que mai li ha fet de mare i que no l'ha estimat mai. Ara entenem per què aquest noi és com és, per què fa anys que busca el seu espai al món fent coses estranyes i per què s'ha convertit en una atracció de fira decrèpita a qui li llançàvem cacauets.

El monstre Quintà i el monstre Pantoja. Cada un amb el seu propi sostre de maldat. I els pobres que els han patit. Per un fill ha de ser molt bèstia adonar-se un dia de la realitat i decidir asseure's en un plató de TV a explicar-la. Perquè ja va néixer amb la seva vida personal oberta en canal i no ha conegut un altre món, circumstància que encara ho fa tot molt més sòrdid. I no puc evitar pensar que potser si Quintà hagués tingut el seu propi Paquirrín, el final hauria estat un altre. Sobretot per a la doctora Victòria Bertran, 30 anys al seu costat, i a qui el monstre va assassinar el 16 de desembre del 2016. Just poc abans que ell acabés amb la seva cruel existència.