Vostè no es pot ni imaginar com continua fascinant-me el cas de Jamal Khashoggi. Ja ho sap, és aquell periodista saudita, col·laborador del Washington Post i molt crític amb la dictadura que pateix el seu país, que un dia va entrar al consolat de l'Aràbia a Istanbul per tramitar-hi uns papers i del qual mai més n'hem sabut res.

Primer, els saudites van dir que estava viu i van fer que un paio amb la seva roba, però que s'assemblava a ell com un ou a un moniato, es passegés per davant d'unes càmeres de seguretat.

Després, van dir que potser sí que allà dins hi havia passat alguna cosa. Seguidament, vam saber que hi havia uns àudios on se sentia com van torturar-lo salvatgement fins que van assassinar-lo i que s'havien enviat còpies de la gravació a diversos líders mundials. Això va provocar que els saudites reconeguessin que el periodista potser estava una miqueta mort perquè es veu que hi havia hagut una discussió que no havia acabat gaire bé. Llavors van aparèixer les imatges de l'escamot executor entrant i sortint el mateix dia del crim pel control de l'aeroport d’Ankara. Al final els saudites van haver de reconèixer que sí, que l'havien assassinat i esquarterat amb el material que també hem vist que els assassins duien a les maletes que van passar pels escàners de l'aeroport.

I així arribem on som ara mateix, quan el fiscal general de l'Aràbia Saudita, Saud al Moyeb, ha anunciat que sol·licitarà pena de mort pels cinc individus que han confessat haver participat en l'assassinat. Bé, que ha anunciat això i que seguidament ha assegurat que el príncep hereu, Mohamed bin Salman, no sap res del crim i que se’n va assabentar “a través d'uns informes falsos” que li van presentar els agents i “a través dels mitjans de comunicació". Un nou exemple del “me enteré por la premsa”. Ooooolé tus güebos, nen!

Ah, per cert, segons la versió oficial, l'ordre de matar el periodista va ser una iniciativa del cap de la delegació enviada a Turquia que, curiosament, ni se sap com es diu ni qui va enviar-lo allà. Vaja, com els piolins de l’1-O, que van carregar contra la gent per una ordre que ningú sap d'on va sortir perquè hi havia un comandament que, tot i donar ordres, ningú sap qui era ni on era.  

Tenint en compte de quin règim estem parlant, pot ser que els cinc caps de turc (l'expressió també té el seu què en aquest cas), efectivament siguin executats per evitar que parlin. Però també pot passar que ho facin veure per intentar tancar el cas.

Al final, l'Estat sempre guanya. I més un estat tan ric com sàtrapa i on tants països europeament democràtics hi tenen tants interessos. Tu ordenes els membres de les teves clavegueres assassinar un opositor i si la cosa no surt bé, els fas desaparèixer. Tot per salvar la raó d'estat. És com Lee Harvey Oswald i Jack Ruby al cas Kennedy o la versió cigronaire i més humil d’Anacleto Villarejo, l'home que ho gravava tot.

La claveguera és útil per evacuar els detritus fins que deixa de ser-ho i llavors es destrueix perquè tota la merda baixi per una altra claveguera. I així successivament.

I com que l'Estat sempre guanya, però al segle XXI s'acaba sabent tot, també algun dia descobrirem per què Turquia, un altre país de sàtrapes, té tant d'interès a aclarir aquest cas i per què s'està comportant com si fos una democràcia transparent que lluita per descobrir la veritat i fer justícia.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat