L'expressió "islamització d'Occident" s'ha convertit en arma llancívola, més estri per alimentar la por que per explicar la realitat. Els discursos alarmistes han ressuscitat els eterns fantasmes: per exemple, a França, encara que molts perceben que els musulmans representen el 31% de la població, les dades oficials situen la xifra real entre el 7% i el 9%.

Aquesta bretxa entre percepció i realitat no és innocent: respon a una construcció mediàtica i política que explota la por de l'altre. La majoria dels musulmans a Europa no busquen imposar la xaria ni crear califats urbans. Volen treballar, estudiar i viure en pau. Però els reptes d'integració existeixen: guetos urbans, marginalitat, radicalització, discriminació. Tancar-los en fals amb discursos bonistes tampoc ajuda a la convivència. La complexitat exigeix diàleg, dades i polítiques eficaces.

El repte de la immigració il·legal i les màfies
Les màfies que trafiquen amb éssers humans exploten la desesperació i la fragilitat. Europa ha de controlar les seves fronteres, no per xenofòbia, sinó per principis: protegir els que realment fugen de la guerra i la misèria, impedir que la il·legalitat sigui l'única via d'entrada i erradicar el negoci immoral del tràfic (https://www.frontex.europa.eu/). Processos migratoris ordenats protegeixen tothom, i posen el focus on ha de ser: a la dignitat i la seguretat. Abordar aquesta qüestió de manera oberta, transparent i conscient, allunyant-nos d'etiquetes, i sense por de plantejar les qüestions necessàries és urgent i necessari per a tota la societat. Començant pels mateixos immigrants, que mereixen no ser tractats com a meres mercaderies.

Evitar guetos: convivència des del barri
La segregació urbana genera aïllament i bloqueja la barreja social. Els guetos són resultat de polítiques d'habitatge, abandonament escolar i falta de serveis, no d'una voluntat col·lectiva de tancar-se al món. Quan la comunitat immigrant participa en associacions, dona suport a festes locals i accedeix a habitatges en zones diverses, sorgeix la trobada i cauen prejudicis.

Polítiques urbanístiques inclusives, mediadors interculturals i programes esportius per a joves són alguns exemples que trenquen cercles d'exclusió. Espanya ha tingut èxits demostrats en integració quan s'ha apostat per aquests enfocaments.

La societat europea ha d'escollir: gestionar el canvi des de la por o des de la intel·ligència, amb polítiques fermes i humanes que protegeixin l'essencial: la convivència i els drets de tots

Radicalització: prevenir a l'escola i la família
El fenomen de la radicalització de les segones generacions està estudiat. A Espanya, entre 2013 i 2017, el 56,8% dels implicats en casos de gihadisme provenia de joves nascuts o criats aquí. Per què? Ni la religió ni l'origen no són determinants únics. La discriminació, l'atur, el conflicte identitari i la falta de referents positius sí que ho són.

La prevenció comença a l'escola, amb professorat format en pensament crític i detecció primerenca de riscos. Implica integrar la diversitat als currículums i promoure valors democràtics. Que els joves es vegin reconeguts i valorats, no estigmatitzats. I alhora, que comprenguin perfectament els principis i valors de la societat en la qual viuen, i la importància de saber respectar-los per a una sana convivència. Passa en molts casos que marcar límits es confon amb "racisme o xenofòbia", quan en realitat, és una qüestió de respecte necessària com a base. És interessant sortir a veure el programa de prevenció radicalització al Regne Unit.

Segones generacions: potencial o estigma
Per cada cas de radicalització, hi ha centenars de joves que treballen, estudien i contribueixen a aixecar el país. Exemples inspiradors, des de Sadiq Khan a Londres fins a les associacions interculturals a Almeria, demostren que la integració és possible. Visibilitzar aquests èxits és clau per trencar l'estigma i projectar referents positius. De la mateixa manera que és fonamental que la mateixa comunitat assenyali amb contundència les conductes reprotxables que puguin, com ha passat recentment en Torre-Pacheco, on els mateixos immigrants han denunciat la terrible agressió que va patir el seu veí.

Construir convivència no és senzill ni ràpid. Requereix reforçar la lluita contra les màfies, controlar la immigració il·legal, vigilar la radicalització. Però també apostar per la integració real: que ningú no visqui tancat en guetos físics o mentals, i que la diversitat sigui vista com a riquesa, no amenaça. És essencial integrar a través de la participació en la societat, del coneixement de la llengua, dels costums, dels valors que han de ser respectats. Anar molt amb compte amb la creació de guetos, la falta d'oportunitats, i el risc d'exclusió social, que és la que determina un factor fonamental de radicalització.

La societat europea ha d'escollir: gestionar el canvi des de la por o des de la intel·ligència, amb polítiques fermes i humanes que protegeixin l'essencial: la convivència i els drets de tots. I un últim apunt: als que aposten per l'arribada d'immigrants per sostenir la pervivència del sistema públic, esforcin-se perquè aquesta mà d'obra generi llocs de treball amb sous elevats que, al seu torn, suposin una aportació via imposats que realment sigui sostenible. Altrament, una immigració que vingui a fer d'una mà esclava tampoc no serà la solució per a això que alguns volen i pretenen vendre. Apostin per ells, però de veritat. Empènyer-los a la pobresa no és precisament la via per a la integració, perquè la desigualtat és la que genera problemes reals de convivència, que en definitiva, són els que s'han de resoldre. L'excusa de l'"extrema dreta" i els "discursos racistes" no servirà al govern eternament.