En política hi ha una cosa pitjor que el fracàs, i és la irrellevància. Al capdavall, guanyar o perdre són dos verbs que tot polític ha de saber conjugar si vol marcar lideratge i influir en el seu temps. De fet, la derrota ben païda tendeix a ser una catapulta cap a un èxit posterior, i l’exemple de Xavier Trias és, en aquest sentit, paradigmàtic. Però el que no admet el lideratge polític és la irrellevància, perquè aleshores ni és lideratge, ni té cap capacitat de fer política. Liderar és arriscar, saber jugar les cartes, aprofitar les febleses dels altres i, sobretot, no deixar-se mai humiliar. I quan aquest lideratge s’implementa en negociacions i en aliances, la norma sempre és la fermesa de les posicions. Si l’adversari —no oblidem que les aliances es fan amb els adversaris, talment es fa la pau amb els enemics— percep feblesa, té la partida guanyada abans de començar. L’aliat irrellevant no és un aliat, és un servent.
És exactament això el que li està passant a ERC amb els socialistes: han fet una retirada de posicions tan espectacular que han deixat de ser una preocupació per al PSOE i han passat a ser una còmoda catifa on passejar el seu poder. Per això els republicans no han aconseguit ni un sol èxit en les negociacions, i per això mateix han caigut en tots els paranys que els han muntat. Si en algun moment el PSOE va témer la força ciutadana i política que tenia ERC —que se sumava a la força global independentista—, en aquests moments ha perdut tot temor a la mateixa velocitat en què els republicans han renunciat a les seves posicions i han fragmentat l’independentisme. El fracàs del pacte d’ERC amb el PSOE a l’Estat és tan rotund com humiliant, i fa bo l’axioma polític per excel·lència: si no et temen, no et respecten; si no et respecten, et dominen.
A hores d’ara, el govern de Pere Aragonès és un govern penell que es mou al vent que més fort bufa, i no hi ha bufera com la socialista
En coherència, aquesta mateixa desídia humiliant és la que projecta el PSC cap al govern del president Aragonès. Potser els republicans varen creure als inicis, en un atac greu d’ingenuïtat, que, si es portaven bé a Madrid, tindrien garantits els pressupostos a Catalunya i el manteniment del Govern. Però, deixant a banda el fet que Pedro Sánchez no té amics, també era evident que Salvador Illa no jugaria a salvar Aragonès, sinó a treure’l de la cadira. És per això que necessita que estigui cada vegada més feble, i que es visualitzi la seva feblesa. L’ofega, li dona oxigen, el torna a ofegar, i lentament el va situant en un estat catatònic del qual només pot sortir engolint-se Hard Rocks, quarts cinturons i tots els gripaus que li vulgui imposar. La situació és, a hores d’ara, tan patètica que no només danya seriosament la credibilitat del president, sinó la credibilitat de la presidència, és a dir, de la institució que representa.
Aquesta és la situació dantesca en què es troba, en aquest moment, la Generalitat catalana: és governada per una minoria d’una minoria, després d’una trencadissa inexplicable amb les aliances que li permeteren arribar a la presidència; pel camí, aquesta minoria ha canviat de projecte i ha virat respecte al sentit del vot que va aconseguir; perpetrada la trencadissa i renunciat el projecte, s’ha deixat ensarronar per la gent dels comuns, que l’han portat a un cul-de-sac; i, amb l’evidència que amb els comuns no anava enlloc —també ells, cada vegada més irrellevants—, s’ha deixat abraçar per l’os socialista que, com tothom sap, ofega més que no abraça. A hores d’ara, el govern de Pere Aragonès és un govern penell que es mou al vent que més fort bufa, i no hi ha bufera com la socialista. Mentrestant, no aprova cap iniciativa —ha perdut desenes de votacions des que governa en minoria— i té en peu de guerra dos sectors decisius del país: la sanitat i la comunitat educativa. Amb denúncies, en ambdós casos, de conselleries inflexibles, manca de projecte i mala gestió. Obsedir-se a mantenir el poder en aquesta situació precària i ineficaç és una irresponsabilitat que danya els interessos de la ciutadania a la qual hauria de servir. Allò de posar el partit per damunt dels ciutadans, però portat a un extrem dantesc.
En aquest punt, quantes vegades es deu haver penedit ERC de l’estirabot arrogant que va fer quan va cessar el vicepresident Puigneró i va motivar el trencament del Govern? Si s’imaginava que ara podria governar en solitari —com sempre havia volgut— i que consolidaria posicions, no podia errar més el tret. Ha mostrat feblesa, s’ha deixat entabanar pels adversaris i ha estat incapaç de governar. Ha aconseguit, doncs, el pitjor que podia passar: que el rei republicà quedés despullat. I quan el rei va nu, ja sabem què passa: les misèries queden a l’aire.