Abans que a l'espavilat de torn se li acudeixi retreure-m'ho: sí, qui escriu ha estat tertuliana d'estiu a El món a RAC1. De fet, penso que és precisament perquè he sucat pa al rovell de l'ou que quedo més o menys autoritzada per a escriure'n. I és precisament perquè aquest any no han comptat amb servidora que puc escriure'n deixant els escrúpols enrere, conscient que publicant aquesta columna no tornaran a comptar-hi més. Com qui talla amb el flirt de festa major perquè sap que no té futur, acoto el cap i accepto que ha arribat l'hora dels adeus.
Assumint —generosament— que el meu públic lector sou gent més o menys desperta, els qui teniu la bondat de llegir-me assíduament deveu haver constatat que, enguany, les tertúlies d'estiu a Can Godó són especialment toixes. El gènere en si mateix ja no és gaire agraït. Durant una hora has de lubricar una conversa sobre les qüestions més insignificants de l'actualitat i assolir dues fites: que sembli que t'importa prou i que, en conseqüència, l'oient ho acabi considerant important. Són tertúlies que orbiten al voltant de la premissa que a l'estiu, per al benestar de l'oientat i de la ràdio mateixa, no s'ha de parlar de política —o no gaire— si no és estrictament necessari. El barem de "necessitat" és la impressió que en faria no parlar-ne, això és, fins a quin punt seria obvi per a qui escolta que no se n'està parlant intencionadament. S'assumeix —a parer meu, de manera equivocada i fins i tot interessada— que l'oient vol esbarjo i banalitat, i que la funció del tertulià és fer passar la conversa banal com a conversa veritablement transcendental. Si quan hi estàs posat encara et queda una engruna de criteri, és el que —parlant en plata— en diríem una putada.
Durant els estius que hi vaig ser, el perfil de tertulià va anar virant perquè el país també ho ha fet. La prioritat en el triatge la marca la necessitat i la voluntat que el tertulià potencial tingui de ser-hi: a grans trets, els va bé gent més aviat jove, que vulgui les peles —que no en són gaires—, i que estigui prou agraïda de ser-hi per no qüestionar-se el sistema. I per no qüestionar-se, tampoc, quin és el veritable rèdit laboral que treus de ser un divendres a les nou del matí parlant de l'estrès hídric de les palmeres de Barcelona com si en sabessis alguna cosa. Si ets un periodista jove intentant-te llaurar una carrera professional, poder posar a la bio d'X que participes en la tertúlia d'estiu de RAC1 et dona un cert estatus. O, com a mínim, això et penses d'entrada i d'això s'aprofiten. Pel que fa als pèmpins, parlar de les condicions dels col·laboradors públicament pot costar-te la teva plaça a la taula. I, si no, que li ho preguntin a en Miquel Bonet, a qui amb la temporada començada van comunicar-li que no calia que hi anés més. En Bonet havia fet un tuit referint-se a les condicions dels col·laboradors en termes de "semiesclavitud", i la desobediència, l'amenaça d'escàndol i la polèmica, en un context en què el premi —continuar a la taula— sempre se l'enduu el més llepa de la tertúlia, no es perdona.
No podent silenciar la conversa política amb la severitat que els caldria, han decidit matar-la d'avorriment perquè no parlar de segons què sembli sempre l'opció lògica. I perquè aspirar a res més sembli impossible
L'obsessió pels perfils baixos, per l'excusa que "a l'estiu l'actualitat és una altra", i per les escaletes que preferentment i preventiva no tinguin potencial per desembocar en un conflicte entre tertulians amb la qüestió nacional per objecte entronca amb el viratge del país al qual m'he referit anteriorment. En un context polític de reculada, el sistema es replega sobre si mateix per protegir-se. Fent un recompte ràpid dels tertulians que aquest estiu han passat pel programa, n'hi compto sis o set d'obertament independentistes. Escric això assumint que els meus lectors entenen que les tertúlies —totes— funcionen per quotes. Sis o set d'una vintena. Exceptuant els dilluns, a la resta de tertúlies de la setmana els tertulians que podríem identificar com a independentistes o, senzillament, com a treballadors per a mitjans de matriu catalana, estan sempre en minoria. Un ventall de temes banals i preferentment despolititzat —que en realitat és desnacionalitzat—, uns tertulians prou afalagats pel fet de ser-hi per excusar-ho i una majoria de participants predisposats políticament a dirigir la conversa com si el conflicte amb l'Estat espanyol, o la qüestió catalana, o com vulgueu referir-vos al fet que som una nació ocupada i minoritzada, no existís. Una de les lliçons més importants que ens ha llegat el fracàs del procés és que a tot arreu, quan s'ha parlat de despolitització, s'ha procedit a la desnacionalització.
Hi ha dies, però, que l'actualitat és més forta i esquinça l'entramat de factors que fan que les tertúlies d'estiu a Can Godó siguin soporíferes i adotzenades. Hi ha dies en què fer-se l'orni sortiria més car que no fer-ho. La darrera —o una de les darreres— vegada que servidora hi va —malauradament— participar com a tertuliana, l'afer que va ocupar la conversa va ser el de la gelateria Dellaostia de Gràcia i la discriminació lingüística que hi havia patit una clienta catalana. Se'n parlava massa per no parlar-ne. En un estirabot poc representatiu del que és l'aversió al conflicte flagrant que practico en la meva vida privada, vaig encarar-me de manera frontal i enfutimada durant una estona prou llarga a la mena de contertulià catalanòfob que volia convertir enganxar cartells en violència. Jo també Tinc una bèstia dintre meu. Aquell va ser el penúltim dia —si no l'últim— que servidora va trepitjar l'estudi de RAC1.
Assumeixo el risc i les crítiques que puguin desencadenar-se de publicar aquesta columna un cop desterrada de la tertulianor i, sobretot, per no haver-ne sortit per voluntat pròpia i de manera conscient. Assumeixo el risc que es llegeixi com una rebequeria. Podria no haver escrit aquesta columna i ningú no se n'hauria adonat. He triat escriure-la fent-me càrrec d'entrada dels preus que em tocarà pagar, però, perquè penso que el poder es cova i es fa gran en els silencis. I perquè si l'oientat fa setmanes que es pregunta com és possible que el nivell a la ràdio més escoltada del país sigui tan baix, pugui trobar alguna resposta en aquest humil racó de l'opinologia. De la mateixa manera que em conforta pensar que no estic llampada per veure intencionalitat política en algun dels episodis aquí exposats, m'agradaria oferir aquest mateix confort als lectors que fa setmanes, o mesos, o anys que es pregunten com és possible que les tertúlies del país siguin les que són: no esteu llampats. La meva intuïció és que, no podent silenciar la conversa política amb la severitat que els caldria, han decidit matar-la d'avorriment perquè no parlar de segons què sembli sempre l'opció lògica. I perquè aspirar a res més sembli impossible. I sospito que aquesta mateixa premissa és vàlida per a una gran part del sistema de mitjans, i no només per al programa que aquesta columna ha fet servir d'exemple.