En els mamífers, les mares cuiden dels seus nadons. Aquest comportament específic s’inicia ja en les últimes fases de l’embaràs, i hem de recordar que l’embaràs implica canvis fisiològics ingents, però, alhora, molt regulats en les mares, com ara fer front a l’increment en demanda energètica per donar aliment a un fetus en constant desenvolupament, per al part i el postpart (amb la lactància). A més dels canvis metabòlics i corporals, també hi ha canvis comportamentals molt visibles, en què les mares preparen i arreglen el niu, canvien l’alimentació i, fins i tot, s’incrementa l’agressivitat quan es percep un perill. Aquest comportament (que s’anomena la “síndrome del niu”) és comú a moltes espècies i s’accentua després de parir i dura un temps molt llarg. Aquests canvis comportamentals sempre s’han associat als canvis hormonals produïts durant el part, i que activarien circuits neuronals específics de la “maternitat”. En ratolins femelles hi ha una extremada diferència de comportament cap a les cries entre les femelles verges i les que són mares o ja ho han sigut en alguna ocasió. Ja que les primeres defugen o tracten amb indiferència les cries, mentre que els ratolins femelles que són mares, encara que no siguin les seves cries, tenen actituds molt proactives de protecció.
A quines hormones es deuen aquests canvis comportamentals? L’estradiol i la progesterona són dues hormones esteroidals que s’incrementen en l’embaràs i que, a més de causar canvis físics corporals, també intervenen en el canvi comportamental. Les hormones esteroidals són produïdes pels ovaris, les glàndules suprarenals i la placenta, i actuen a llarga distància. En primer lloc, cal reestructurar les glàndules mamàries, l’úter i permetre la implantació i manteniment de la placenta. Però, la mare ha de cuidar als seus nadons proporcionant protecció i neteja, menjar, escalfor. En el cas dels humans, clarament, però també en ratolins i rates, en què les cries neixen molt immadures i sense la protecció de la mare no podrien moure’s ni mantenir la temperatura corporal, i moririen. Durant l’embaràs, tant la producció d’estradiol com de progesterona incrementa, i ambdues actuen conjuntament per regular aquesta actitud que anomenarem “maternal” de la mare cap als seus nadons.
Les hormones de l’embaràs actuen sobre les nostres neurones i canvien els circuits neuronals, alguns temporalment, altres permanentment
Com la progesterona i estradiol orquestren aquesta resposta tan generalitzada de protecció maternal? No se sabia gaire bé com es podia produir, però en un article acabat de publicar a Nature, estudiant les diferències entre ratolins femelles verges i altres embarassades, els investigadors descobreixen que un petit grup de neurones que produeixen el neurotransmissor galanina a una regió molt concreta del cervell, el nucli preòptic medial, responen a l’estradiol i la progesterona, de manera que amb l’increment d’aquestes hormones es produeix una resposta neuronal molt concreta. D’una banda, l’estradiol causa inhibició de la resposta d’aquestes neurones a estímuls no relacionats amb la maternitat, i de l'altra, incrementa la seva sensibilitat a l’olor i xiscles de les seves cries. A més, l'increment de progesterona causa l’increment de connexions d’aquestes neurones, en el que s’anomena un nou “cablejat” neuronal (neuronal rewiring), per adaptar-se a la nova situació de maternitat (veieu imatge adjunta, que ho clarifica).
Com que l’estradiol i la progesterona exerceixen la seva funció després d’unir-se a receptors específics a la membrana de les seves cèl·lules diana, i es coneixen els gens que codifiquen aquests receptors, els autors obtenen, mitjançant modificació genètica, models de ratolí en què aquests gens poden ser delecionats (el que en anglès s’anomena knockout) mitjançant la introducció concomitant d’un virus que activa la deleció del gen en una zona cerebral molt concreta, en aquest cas a la zona de les neurones amb galanina. Per tant, si es deleciona el receptor de l’hormona estradiol, aquesta hormona ja no podrà fer el seu efecte, és com si no hi fos. I el mateix passa per a la deleció del receptor de la progesterona. I això ho fan en femelles verges, i analitzen el seu comportament, respecte a companyes, també verges, en les quals no s’han modificat aquests gens, un cop queden embarasses. D’aquesta manera, els investigadors demostren que, almenys al ratolí, aquest grupet de cèl·lules són les responsables del comportament maternal. Les femelles de ratolí en què falten aquests gens de resposta hormonal no tenen el comportament habitual, no preparen el niu, no tenen cura de les seves cries i són totalment indiferents als seus xiscles. A més, determinen que la resposta a estradiol es va perdent amb el temps, a mesura que els ratolinets es van fent més grans, mentre que el nou cablejat neuronal es manté en el temps i explicaria l’actitud maternal de les femelles que ja són mares veteranes, que amplien l’actitud protectora cap a cries que no són les seves, tal com passa en altres espècies, incloent-hi la nostra. Fins a cert punt, és sorprenent que només aquestes dues hormones sobre aquest petit grup de neurones pugui condicionar tant la resposta maternal, ja que no oblidem que moltes altres hormones intervenen durant l’embaràs, el part i el postpart, com ara l’oxitocina i la prolactina.
Seria molt interessant continuar estudiant si les femelles d’altres espècies es comporten de forma similar (per exemple, nosaltres els humans), o determinar si les femelles que perden interès per les seves cries o, fins i tot, es tornen agressives cap a les seves cries, tenen defectes en aquest eix hormonal; o si altres factors, com ara els nutrients, la percepció d’estrès, l’ús de drogues o modificacions epigenètiques a aquestes neurones poden modificar aquest comportament maternal. Experiments en ratolins mascles verges mostren que si s’activen aquestes neurones de galanina, acaben tenint molta més cura de les cries i perden agressivitat, amb una actitud radicalment diferent dels mascles normals.
Encara que a la majoria d’espècies de mamífers la mare és la que s’encarrega de la progènie, als humans també hi ha pares que s’impliquen molt en la cura i protecció dels seus nadons. Ja que els pares no tenen les hormones de l’embaràs, s’han fet estudis per determinar quin tipus de resposta hormonal presenten. Un estudi en 600 pares humans mostra que aquells que tenen molta cura dels nounats tenen una disminució considerable de la testosterona circulant, particularment detectable el primer mes després del naixement. Després, tornen a pujar els nivells de testosterona fins a arribar a nivells normals al voltant de l'any de vida del nadó. La testosterona també és una hormona esteroidal. En tot cas, caldria estudiar si en humans les vies de resposta i l’actitud paternal usen circuits neuronals similars a les de l’actitud maternal en les mares, o són circuits neuronals diferents.
Així que ara podem comprendre una mica millor per què les mares tenim l’instint de crear un niu, i responem de forma prompta i acurada als plors i sorolls dels nostres nadons. Les hormones de l’embaràs actuen sobre les nostres neurones i canvien els circuits neuronals, alguns temporalment, altres permanentment, per tal d’atendre la nostra progènie. I en els homes que en tenen cura també hi ha una resposta hormonal concreta que ho afavoreix. Instint maternal i paternal programats gràcies a les hormones esteroidals