D’ignorants, imbècils i intolerants, n’hi haurà tota la vida i, atès que contra el català aquesta ha estat una tendència espanyola secular, ningú no es pot sorprendre de l’estupidesa d’una infermera retratant-se amb aquestes tres característiques alhora. El “p. C” de català és la metàfora de segles d’intolerància treballada legalment, promoguda intel·lectualment i defensada políticament, fins al punt que la catalanofòbia és sòcia fundadora d’Espanya.

És evident que ens hem d’indignar (i defensar, en la mesura que sigui possible) davant d’una funcionària pública que insulta i publicita a les xarxes el seu menyspreu al nostre idioma, oblidant la seva obligació com a servidora pública. Però no ens equivoquem d’objectiu, perquè aquesta noia només és un patètic exemple del relat anticatalà que es conrea en tots els estaments de l’Estat, des dels judicials i polítics, fins als mediàtics i intel·lectuals. Què volem que pensi aquesta infermera de Cadis sobre el català, si viu en un Estat que mai no li ha ensenyat a estimar la pluralitat lingüística, ni respecta els drets dels seus ciutadans catalanoparlants, ni tampoc li ha tramès cap pedagogia de la tolerància plurinacional, a banda de respirar una permanent animadversió cap al català en la majoria de mitjans que escolta? Ha de ser més tolerant i més comprensible la infermera de Cadis, que els eurodiputats espanyols que acaben de fer un aquelarre vomitiu i intolerable contra el català a la comissió de peticions del Parlament Europeu? Com esperem que respecti el nostre idioma, si espanyolistes catalans com Dolors Montserrat menteixen, embruten, distorsionen i agredeixen el català des de les seves tribunes privilegiades? Com esperem comprensió, si els seus representants espanyols fan servir els nens com a instruments perversos de la seva guerra contra el català?

No ens enganyem. D’infermeres de Cadis n’hi ha moltes, moltíssimes, perquè l’Estat fa tres segles que les fabrica minuciosament, a través de les lleis que secularment han foragitat el català de tots els estaments públics, a través dels discursos obertament catalanòfobs que s’han perpetrat des de tots els partits espanyols, a través de les prohibicions més abruptes en les èpoques més dures. I ara, des que tenim democràcia, les infermeres de Cadis es van fabricant gota a gota, en milers de discursos polítics, en tertúlies furibundament anticatalanes, en lleis que regulen, acoten, limitin i fins i tot expulsen el català de la normalitat quotidiana, en sentències dels jutges ideològics, en els aquelarres anticatalans parlamentaris que munten sobre muntanyes de mentides i fems.

És això el que beu, menja i digereix la infermera de Cadis: una llengua bandejada per les institucions que la representen, sotmesa a control permanent, considerada sospitosa en el mateix Estat on caldria ser protegida, i sense cap relat favorable que l’amoroseixi a la gent que no la coneix. I, a sobre, sense cap utilitat pràctica, perquè el català és un idioma pària, que a hores d’ara, lleis en mà, ningú no necessita conèixer, ni parlar.

Podem fer molts escarafalls amb la infermera de Cadis, però no ens enganyem. El seu gest d’intolerància catalanòfoba, no només no rebrà cap rebuig social a Espanya, sinó que serà convertida en heroïna de la “dictadura catalana” per part dels partits que treballen insistentment per destruir la nostra identitat. La maquinària mediàtica ja ha començat a treballar el relat de la “víctima” i la maquinària política ja ha començat a reclamar més restriccions contra el català, no fos cas que encara serveixi per a alguna cosa.

Cerquen la irrellevància del nostre idioma, la seva inutilitat, i, amb les lleis actuals, ho aconseguiran, perfectament sabedors que, destruint l’idioma català, destrueixen la nació catalana. Aquesta és la qüestió central, l’estrès permanent al qual se sotmet el català, des de tots els poders i àmbits d’influència, per tal afeblir-lo definitivament i convertir-lo en una simple peculiaritat regional. La infermera catalanòfoba no és l’excepció a Espanya, sinó la normalitat, i el problema no el tenim en aquesta pobra noia incapaç d’adonar-se del ridícul que fa, sinó en una situació de vulnerabilitat que no para d’augmentar. No deixa de ser una trista coincidència que quan hem descobert que el català és encara més antic del que imaginàvem (probablement, els seus orígens es remunten al segle IV), és també el moment històric en què pot quedar ferit de mort. O tornem a combatre per “salvar els mots”, o tota la resistència de generacions senceres que han persistit en l’idioma, haurà estat endebades.