Per ironies de la vida política catalana, mentre el president Puigdemont s’adreçava la setmana passada als lectors d’El Nacional defensant veladament el seu pacte amb el PSOE (tot recordant —amb encert— que d’haver investit Feijóo no patiria cap ofensiva judicial ni acusació de terrorisme per fanàtics com García-Castellón), el mateix líder el PP activava pocs dies després els punts de convergència (sic) amb l’univers juntaire. Té prou gràcia que, per posar un exemple visible de l’àmbit comunicatiu, el butlletí de can Godó ens animés aquest passat cap de setmana amb dues portades que anaven en aquest sentit, titulades “El PP defiende su derecho a sentarse a hablar con Junts” i “Feijóo, abierto a un indulto condicionado a Puigdemont.” En efecte, amb Feijóo de president i la crossa de Junts tot això no passaria: però la clau de volta és que la llei d’amnistia s’hauria fet igualment.
Entenc que líders populars com Esteban González Pons, Elías Bendodo o el nostre competent regidor barceloní Dani Sirera matisin els seus contactes amb l’entorn del president Puigdemont; també és comprensible que el mateix Feijóo hagi matisat el seu acostament a Junts amb aquesta cabriola anomenada “indult condicionat” que s’acaba de treure del barret durant la campanya gallega. El líder del PP, un cadàver polític en perpètua agonia, ha justificat l’invent d’una forma molt curiosa; relligant l’indult a Puigdemont al fet que acceptés l’estat de dret espanyol i que mostrés penediment pels fets del 2017. La gràcia de tot plegat és que aitals condicions ja es compleixen a la perfecció car, d’ençà de la suspensió de la DUI, Junts s’ha adaptat fil per randa al marc constitucional espanyol i el president ja es penedí de l’1-O de la forma més clara possible: no aplicant-lo.
Aquest retorn de Puigdemont al país no és problemàtic perquè hi hagi magistrats que l’acusin de terrorisme o de genocidi racial, sinó perquè PP i PSOE hauran d’explicar que l’amnistia la necessiten per continuar vius a La Moncloa
No és cap casualitat que el lema “podríem perdonar Puigdemont” hagi estat parit en una campanya de to regionalista com la gallega, molt allunyada de les tensions histriòniques que es viuen a la República Independent de Madrid. Per molt que Puigdemont es faci l’interessant acabant la citada carta als lectors amb un “tot se sabrà”, la veritat de tot aquest joc de coqueteries polítiques ja és ben sabuda. A risc de fer-me pesat, la repetiré novament; a qui més interessa l’amnistia és a Espanya, perquè (digui el que digui un text legal aprovat pel PSOE o pel PP) l’important és que Madrit haurà de tramitar un indult especial per l’antic Molt Honorable. Aquest retorn de Puigdemont al país no és problemàtic perquè hi hagi magistrats que l’acusin de terrorisme o de genocidi racial, sinó perquè PP i PSOE hauran d’explicar que l’amnistia la necessiten per continuar vius a La Moncloa.
En el fons, Feijóo està vivint en temps accelerat la mateixa transició d’aquell electorat del PP que va passar de cridar “Pujol, enano, habla castellano” a “Pujol, guaperas, habla lo que quieras.” En el cas de l’actual líder del PP, de fet, no viurà un trauma similar al d’Aznar, perquè ell mateix coneix la persistent força d’una nacionalitat com la gallega. Per altra banda, és normal que Puigdemont s’enfurismi arran de les acusacions dels populars europeus entre l’independentisme i Putin, unes invencions bastant delirants perquè, com veiem a dia que passa, al tsar de Rússia això de desestabilitzar el món a través d’ingerències en països aliens no li acaba de sortir malament del tot. Però la seva temença és una altra: mentre Europa qüestiona la seva immunitat parlamentària, a Espanya ja comença a haver-hi una lluita aferrissada per veure quin partit l’amnistia amb més garanties personals.
Si el PP perd la majoria absoluta a Galícia i Sánchez va apropiant-se cada vegada més de la voluntat independentista, veureu ràpidament com aquest indult condicionat pateix una dieta de condicions envejable. Com ja va passar amb el règim del 78, al final Puigdemont passarà d’ésser persona repudiada a veure com l’Estat li acaba entregant un marquesat. En efecte, president; al final, tot se sabrà.