En el recent episodi del català a la UE el gran perdedor, a més de la nostra llengua, ha estat el PP. La seva actuació se situa en la intersecció entre la miopia política, l’ancestral catalanofòbia i la misèria moral. La mobilització del PP contra el català —i el basc i el gallec— té una explicació clara: el PP envesteix tot allò que Pedro Sánchez fa. Més encara si troben que d’alguna manera el poden debilitar. En aquest cas, l’objectiu era doble: fer quedar malament Sánchez davant d’Europa i Espanya, d’una banda, i, més important, erosionar la base parlamentària que el sosté en el poder, ja que esperaven que, si Sánchez no se’n sortia, Carles Puigdemont es giraria en contra d’ell. (Recordin que des del minut u el PP ha estat convençut que Sánchez és un governant il·legítim i que cal fer-lo caure al preu que sigui).

Aquest plantejament a curt termini ha tingut un resultat desigual. És possible que Sánchez hagi quedat malament davant dels socis de la UE perquè no se n'ha sortit, i potser també a Espanya. Menys en el segon cas, ja que segurament aquest episodi només haurà contribuït a fer que els que ja no podien veure Sánchez ara el puguin veure encara menys. Que estiguin una mica més convençuts que Sánchez és un ninot malvat i inútil, que és el retrat que en fan el PP, Vox i els mitjans de comunicació i influenciadors de dreta i extrema dreta. Pel que fa a Junts per Catalunya, Feijóo s’ha equivocat de mig a mig. Més que allunyar-se de Sánchez, els de Junts s’han mostrat comprensius amb el president del govern espanyol i líder socialista.

El PP, això sí, ha contribuït poc o molt a fer que l’oficialitat del català s’ajornés un altre cop, resultat que és molt possible que s’hagués produït igualment, atesos els interrogants que encara tenallen uns quants governs europeus. Aquesta victòria tan i tan pírrica ha fet, però, que Feijóo hagi quedat encara més atrapat per Vox. La qüestió del català és, per al conjunt del catalanisme, una qüestió essencial, nuclear. El més important de tot. Per això, el catalanisme —des del més tebi fins al més abrandat— no pot ni ha d’oblidar mai el que el PP ha fet. Tampoc el basquisme, ni el galleguisme. L’actuació vergonyosa de Feijóo li hauria de ser retreta també pel constitucionalisme democràtic, donat que anar contra el català a Europa violenta l’esperit i la lletra de la Constitució, i encara més —com ha recordat el president Puigdemont— l’esperit i la lletra de l’Estatut vigent, text engendrat, recordem-ho, del Tribunal Constitucional.

Aquesta circumstància empeny el PP cap a Vox i li fa perdre centralitat

Provant de guanyar una partideta en el curt termini, Feijóo ha irritat profundament dos socis potencials, Junts i PNB, que a partir d’ara seran més reticents a parlar-hi i negociar-hi. El preu s’ha incrementat molt; de fet, s’ha multiplicat. Aquesta circumstància empeny el PP cap a Vox i li fa perdre centralitat. A més, com que Vox sap que el PP avui depèn més d’ells que no pas ahir, també apujarà les seves condicions quan els populars vagin a buscar els de Santiago Abascal per a un pacte qualsevol o perquè els donin el govern d’Espanya. El negoci que ha fet Feijóo és, doncs, literalment ruïnós.

Per què ho ha fet, doncs? Per què, senzillament, el PP no s’ha limitat a no fer res? Per miopia política, per tacticisme, pel seu afany irracional de fer mal a Sánchez. I també, és clar, perquè és el que li demanava el seu ethos, la seva forma de ser, l'ancestral catalanofòbia de què, ho reconeguin o no, són encara portadors. El seu instint anticatalà, resumint. Han vist volar la pilota i no han pogut resistir la temptació de rematar de cap. Era, més enllà de la política estricta, el que el cos els demanava. Almenys a una part d’ells.

Finalment, hi ha també, com dèiem en començar, la misèria moral. La indecència. Aquesta és col·lectiva, de tot el PP, però també personal, és a dir, dels que amb nom i cognoms han estat protagonistes del sabotatge al català. Per cert, tots ells emprant arguments increïblement superficials i tramposos. Molt de circumstàncies, de pa sucat amb oli. Alguns exemples concrets del que vull dir: Alberto Núñez Feijóo (gallec), Santi Rodríguez (català), Dolors Montserrat (¿què deuen pensar la família i els amics de Sant Sadurní?), Borja Sémper (basc) i Esteban González Pons (valencià). N’hi ha uns quants més, és clar. Tots ells han sumat a l'obscenitat del seu partit la seva pròpia, com a artífexs, a títol individual i inexcusable, d’aquest episodi èticament deplorable, ombrívol i, per a molta gent, profundament dolorós.