La líder del PP del País Valencià, Isabel Bonig, té plom a l’ala, té un greu defecte que ha d’amagar a qualsevol preu, és el defecte que tenen tots els que se’n fan vergonya de ser com són, de venir d’on vénen, els que en aquesta Espanya tan democràtica i tan descentralitzada han d’encobrir que són diferents, especialment els que tenen una altra llengua i una altra cultura que la dels senyorassos de Madrid. Isabel Bonig, aviat està entès, fomenta l’autoodi i el supremacisme espanyol. No només fa servir la llengua forastera com a portaveu del seu grup a les Corts Valencianes, com si fos una mena de Xavier García Albiol o d’Arcadi Espada, el que em resulta més curiós és que, impertèrrita, es deixa anomenar ‘boni’ com si fos un d’aquells pastissets industrials tan coneguts i que engreixaven tant. La senyora, certament, no és prima. El cognom Bonig, que per descomptat cal pronunciar com, per exemple, la paraula “desig” amb la qual rima, és un cognom tradicional de la zona on va néixer l’il·lustre diputada, perfectament ortografiat segons les Normes de Castelló, per tant, un producte nobilíssim d’aquella terra. De manera que quan em dedico a contemplar el món de la política valenciana gairebé em produeix el mateix pànic que a la senyora Boni li produeix l’independentisme català, l’argument predilecte de les seves proclames en contra del govern del president Puig. L’expulsió del català de les escoles valencianes la Boni l’anomena amb traïdoria “llibertat educativa” i es mostra molt irritada per l’adoctrinament a les aules de la seva terra. Adoctrinament catalanista, s’entén, perquè l’espanyolisme no adoctrina pas, l’espanyolisme és permanent i invariable, traducció directa del poder de sempre, el mateix en aquest règim com en l’anterior, el de la legitimitat del 18 de juliol de 1936. “Portem el mateix camí que a Catalunya” diu la desconsolada Boni perquè, jo ho ignorava, es veu que l’independentisme governa també al palau de la Generalitat Valenciana. “No hi havia hagut mai cap problema a la nostra comunitat entre valencià i castellà” afegeix Boni, perquè per a ella l’analfabetisme del català, la substitució lingüística i la ridiculització de la llengua, reservada a l’àmbit domèstic com una vergonya és equivalent a no tenir cap problema. Matar la llengua del país és la més pura normalitat per a la Boni.

En el debat de les regions espanyoles, ara que fins i tot CaixaBank fa anuncis publicitaris proclamant-se una entitat tan espanyola com les olives farcides, arribarà un moment en el que els catalanoparlants del País Valencià, les Balears i la Franja hauran de prendre partit públicament sobre la independència de Catalunya. El poder d’irradiació política de les estelades és temible i la capacitat d’influència de l’independentisme augmenta cada dia. Quan la normalització lingüística és qualificada per la Boni com a “xantatge”, quan el PP s’acarnissa sobre la llengua i la cultura catalanes a València l’independentisme haurà de buscar complicitats fora de les fronteres regionals de l’actual Catalunya autònoma. Quan s’amenaça mitjançant l’acudit de Tabàrnia amb destruir la unitat territorial catalana haurem de recordar que la integració d’altres territoris catalanoparlants al projecte d’una Catalunya independent pot ser perfectament factible, fins i tot desitjable si continua qüestionant-se la legitimitat a reclamar la separació d’Espanya. Per a Europa no és el mateix una comunitat nacional catalana de set milions de persones que una de més d’onze milions, rotundament més eficaç es miri com es miri.