Sembla que aquest cop els mitjans convencionals no tenen gaire interès a publicar enquestes electorals, atès que els resultats podrien ferir la sensibilitat dels patrocinadors. Tanmateix, d’enquestes se’n fan, encara que sigui per no ser publicades. Les que circulen poden ser certes o inventades, però coincideixen a dibuixar uns escenaris d’incertesa sense data de caducitat. Res coherent no suma, la qual cosa suggereix la possibilitat d’entrar en un bucle de repetició indefinida d’eleccions.

Ara que ve Sant Jordi, que sempre excita l’ànima literària del país, el trencaclosques previst dona per una novel·la calderiana. Si unes eleccions no faciliten l’articulació d’una majoria de govern, els comicis es poden repetir, però la situació ingovernable també, i en una versió político-electoral del mite de Sísif, Catalunya podria instal·lar-se en un etern període electoral. Potser la gent es cansaria de votar, però l’abstenció no impedeix el repartiment d’escons i la contínua aparició de nous partits i partidets absolutament compromesos a no pactar amb aquell ni amb aquell altre, mantindrien la roda electoral en un moviment continu.

Així que si acceptem que la diada de Sant Jordi, a més de la festa i el gaudi de llibres i roses, suggereix reflexions sobre el moment que viu el país, el Sant Jordi d’enguany sembla de transició cap a no se sap on. “Vivim a les fosques. La realitat és imprevisible i acostuma a tirar per terra els futurs que havíem imaginat”, segons la descripció que Carlota Gurt li fa fer a un dels personatges de la seva Biografia de foc (Proa).

Pot ser per això, davant la incertesa, aquest Sant Jordi es percep una necessitat de mirar enrere per saber cap a on anem a partir d’on venim. A proposta d’en Joaquim Coello, Sebastià Alzamora publica El Federal (Proa) on rescata de l’oblit el foc de la Bisbal, el romàntic aixecament republicà i federalista de 1869 que va liderar en Pere Caimó i Bascos, un idealista fill d’indians que no va ser executat sinó beneficiat per l’amnistia del general Prim. Així i tot, segons Alzamora, es confessava esperant la mort: “Quina presumpció vana, quin orgull insensat creure’ns el mosquit més llest de la bassa”.

Té interès el treball de l’Agustí Pons, Catòlics, comunistes i cia (Edicions de 1984) sobre el xoc ideològic en les generacions que van liderar la lluita cultural antifranquista en el marc de la Guerra Freda, del qual encara patim (o gaudim) les conseqüències. “Les revolucions —escriu Pons— solen triomfar o fracassar  dins d’un marge relativament curt de temps, però les seves conseqüències poden perllongar-se durant anys o fins i tot segles”. Només cal observar l’actual batalla ideològica dins el mateix terreny sobiranista per corroborar-ho.

Si unes eleccions no faciliten l’articulació d’una majoria de govern, els comicis es poden repetir, però la situació ingovernable també, i en una versió político-electoral del mite de Sísif, Catalunya podria instal·lar-se en un etern període electoral

Una potent contribució a saber d’on venim és el volum definitiu sobre la vida de Josep Pla, Un cor furtiu, de Xavier Pla (Destino), potser per arribar a la conclusió que no ens hem mogut gaire de lloc. En els primers 50, a partir de la invitació de Florentino Pérez Embid, que el règim acabava de nomenar director general de Propaganda, Pla li escriu un memoràndum confidencial sobre la llengua catalana. I diu: Cada día los catalanes de España vemos menos ventajas en que nuestra región se convierta en un pout-pourri peninsular sin sabor ni color y en que Barcelona sea una mala copia de Madrid. El absorbente centralismo intelectual y económico, el exasperante dirigismo que se pretende implantar en todos los órdenes, coartador en formes públicas y en formas clandestines del libre desarrollo de nuestro espíritu, van haciendo partícipe de este sentimiento al sector plutocrático que después de la guerra civil más lejos parecía de semejante postura”.

Passen els anys i Pla estableix contacte amb Tarradellas sobre el futur polític immediat i en una missiva al president exiliat, li diu: “Catalunya ha de fer un contracte amb l’Estat espanyol —qualsevol, el que sigui— a còpia de donar la menor quantitat de molèsties als castellans (...) i l’única manera factible de portar-lo a terme és reduir la qüestió al mínim, és a dir, evitant la producció d’estats passionals catastròfics”.

Així que posats a esbrinar cap a on anem caldrà canviar de registre. Ens ajuda el catedràtic Jordi Torres, que ja porta diverses edicions el seu opuscle La intel·ligència artificial explicada als humans (Plataforma editorial). Escriu Torres. “La IA ha revolucionat —i ho farà molt més— la forma en què interactuem amb el món, de manera que la seva comprensió resulta necessària per entendre com funcionen les relacions i la societat, representa una gran oportunitat per ampliar la nostra intel·ligència i expandir les nostres capacitats de raonament i creatives per a la resolució de problemes complexos”. Així sigui. Bona diada.