"Trobem a faltar que els joves se sumin als actes de protesta i reivindicació", "¿on és la joventut que no està present a les manifestacions?". Expressions, preguntes i assenyalaments similars els hem sentit, i els hem dit, moltes vegades en els últims anys, des de la nostra edat adulta havent lluitat contra tanta repressió. És cert, gent gran que participava en nombroses protestes ―sempre adjectivades com a pacífiques― convocades des de la classe política i des d’algunes organitzacions socials contra l'empresonament de presos i preses polítics; pares, mares, avis, "gent gran" que trobava a faltar la participació del jovent en aquests actes multitudinaris.
Mentrestant, aquesta joventut ha anat creixent entre la precarietat laboral, la manca de perspectives de futur, la precarització de les seves vides, l'augment de taxes universitàries per estudiar i, molt possiblement, alimentant a la seva manera una ràbia que han anat acumulant i que no sé si hem sabut de debò interpretar. Entretant, aquests nois i noies han anat creixent escoltant tota mena de consignes sobre la repressió: en converses a reunions familiars i en cercles afins, han sentit la burgesia reclamar contra injustícies, prohibicions, processaments, etc.; han anat incorporant tot això, aquest corpus, en el seu procés de socialització, en el seu creixement personal. Afortunadament, també han pres una consciència molt forta sobre el respecte a les relacions interpersonals, sobre la defensa dels drets de col·lectius socials, sobre la conscienciació de la destrucció del planeta, i també sobre la gradual pèrdua de credibilitat de les classes polítiques, sindicals i les elits universitàries.
I, "de sobte", com tantes vegades a la història, un esdeveniment promou un esclat. La ignominiosa sentència del procés, dictada després d'un judici vergonyós realitzat després de la faramalla teatral pròpia del ritual de l'alta justícia (llegiu, l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem), es constitueix en el dispositiu llançador de diverses convocatòries. Des d'un Tsunami Democràtic que aconsegueix aglutinar una imaginativa resposta i una cadena d'accions creatives que atrau aquesta joventut que se sent cridada a participar, que hi acudeix, que hi participa, que "per fi" es manifesta i que és rebuda a cops de peu, cops de porra, humiliacions i vexacions diverses per la/les policia/es catalana i espanyola, i comença a encendre la metxa d'una resposta cada vegada més radicalitzada. I, per descomptat, contaminada i enverinada per infiltrats, per "serveis d'intel·ligència" (amb perdó d'aquesta expressió) que (gairebé) aconsegueixen intoxicar-ho tot.
Una policia catalana possiblement extraviada després de tanta sacsejada dels dos últims anys en què ha estat posada entre les cordes des de les més altes institucions de l'Estat (que "mai fallen", com bé assenyala Jordi Cuixart). I una policia espanyola comandada des de cúpules que tenen nom i cognoms que han cobrat rellevància pels antecedents penals per delictes de tortures i maltractaments de diversos dels seus màxims responsables. En efecte, això s'ha posat de manifest des que es va saber qui integrava el dispositiu que va ordenar la brutal repressió policial de l'1 d'octubre, en el govern anterior, però també en l'actual si es mira al compromès passat de l'actual ministre de l'Interior en aquesta violència institucional.
Joves, molt joves, que "per fi" s'indignen, participen, s'entusiasmen i es manifesten en accions més creatives que les fins ara protagonitzades pels adults
Un xoc impressionant! Joves, molt joves, que "per fi" s'indignen, participen, s'entusiasmen i es manifesten en accions més creatives que les fins ara protagonitzades pels adults, però que topen amb aquestes forces policials (preparades i entrenades en les clavegueres de la cultura de la violència institucional), per esclafar aquestes ànsies. I, a partir d'aquí, sí, és clar, tots els extrems: la violència, element sempre emprat per al descrèdit i novament recuperat.
Però també és important destacar que no només són joves els que assisteixen a aquestes mobilitzacions. Si bé és cert que aquests han pres els carrers i han perdut la por, no estan sols i no podem caure en un reduccionisme de la qüestió en què sembli haver-hi una lluita generacional. També hi ha qui passen dels 50 anys que ocupen primeres files de resistència davant la policia. També es veuen mares amb els seus fills descansant després d'una jornada de protesta, asseguts a 10 metres d'una barricada amb una total naturalitat. I compte, perquè les mares dels joves represaliats, detinguts o mutilats, comencen a organitzar-se en iniciatives que reclamen seguretat per als seus fills. Què pot una mare perdre quan ja ha "perdut" els seus fills? El seu discurs és clar: si empresoneu els nostres fills, si els pegueu per defensar el seu futur i el nostre present, ens trobareu a primera fila, disposades a ocupar el lloc del qual els heu tret. Ja podem veure les “Mares per la República” que s’organitzen ara mateix.
Assistim atònits a tot això. Som capaços de contemplar protestes molt fortes a altres llocs, però sí que costa acceptar-les al propi! Però, diguem-ho d'una vegada: tots hem contribuït d'una manera o d'una altra a alimentar la imprescindible resposta popular ―i juvenil― tantes vegades citada i que no pot decaure ara. I, sobretot, entenguem el que és obvi: són joves, com ho vam ser tots, amb totes les contradiccions, extrems, desitjos, imprudències, errors... però són els nostres joves, són els nostres fills i filles, i ara els estan colpejant i vexant a ells i a elles.
I què en farem? Perquè la repressió no cessarà. Espero que sapiguem estar a l'altura i que tot el que està passant sigui també un motiu d'unió generacional, de major enteniment, cura i comprensió. Encara que sembli mentida, enmig de tanta abjecció, hi ha una immensa oportunitat per a la cura, l'afecte i el compromís.
Iñaki Rivera Beiras és el director de l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona