Aquest és un article optimista, d’acord? És cert que la situació del català passa per un moment difícil —crític, dirien alguns—, però també és cert que hi ha marge per a l’optimisme. És més, diria que la cosa només se soluciona si és amb optimisme, que si bé per si sol no és suficient, resulta imprescindible. Més que res, perquè si pensem que ja no hi ha res a fer, serà quan, realment, la llengua s’extingirà. Hi ha una massa crítica de catalanoparlants suficient —aquí sí, suficient— per passar la flama de la llengua a la següent generació. I si se saben prendre decisions intel·ligents, compromeses i, sobretot, fermes i irrevocables, el català podrà tornar a ampliar la base i no limitar-se a defensar el perímetre actual.

Per arribar aquí cal prendre nota del passat i saber què ha funcionat i què no. És més, ser prou equànimes i valents per admetre que allò que va funcionar en el passat ara potser ha quedat obsolet. Però sense retrets ni acrituds. Per exemple, la immersió lingüística a les escoles catalanes va ser un èxit. Però ho va ser en un determinat temps, amb un context demogràfic concret i amb unes eines de comunicació oral i escrita que ara han canviat per complet. Per això, sense carregar-se aquella fita dels anys 80 i 90, potser caldria replantejar-se si aquell mateix instrument avui és vàlid de la manera que va ser concebuda aleshores. No soc sociolingüista, però sí que sé entreveure el paper clau de l’escola.

El català viu un moment vall, i en aquest mentrestant l'escola és fonamental

En aquesta hora vall de la llengua catalana, doncs, l’escola tornarà a ser un dels puntals: la demografia està portant a les aules una proporció creixent de nens i nenes que no tenen el català com a llengua familiar. I de la mateixa manera que els fills i nets d’aquelles persones vingudes d’Andalusia, Extremadura, Castella, Galícia i altres zones espanyoles sí que —a diferència dels seus pares i avis— saben parlar català, passarà el mateix amb els fills d’equatorians, peruans, bolivians, xinesos, marroquins i senegalesos vinguts de primera generació. Ara, però, estem vivint el mentrestant, i per això el moment actual és determinant. Pel seu paper integrador, cohesionador i transversal, l’escola —pública, privada o concertada— representa una de les joies de la corona de la llengua catalana. I això, partidaris i detractors ho saben molt bé.

Per això és transcendental tenir preparada una resposta nacional a la més que probable decisió del Tribunal Constitucional de carregar-se el català com a llengua vehicular a les escoles catalanes. La sentència definitiva arribarà abans no acabi l’any i, pels seus efectes, pot tenir una importància proporcional a la que en el seu dia va tenir la sentència del mateix tribunal sobre l’Estatut l’any 2010. I la similitud amb aquella resolució no acaba aquí: el Constitucional tirarà per terra un dels factors que gaudeix de més consens a Catalunya. I malgrat el soroll que fan les entitats dites bilingüistes (que, per cert, sempre s’expressen de manera monolingüe) i el relleu mediàtic sobreproporcionat que adquireixen les poquíssimes famílies que volen per als seus fills un ensenyament només en castellà, l’escolarització en català és una estructura de país amb el reconeixement majoritari de quasi totes les llars catalanes, siguin independentistes o no.

Parlar català és un dret, saber el castellà, una obligació: per refer l'empat, caldria eliminar l'obligació de saber el castellà o incorporar-la per al català 

I és aquí on rau la importància de renovar les eines per protegir el català; especialment les legislatives. El marc legal espanyol preveu que jo, com a catalanoparlant, tingui el dret a fer servir el català a Catalunya. Però aquesta mateixa legalitat m’obliga a saber el castellà, no pas el català. Aquesta obligatorietat és una imposició es miri per on es miri. Perquè el català i el castellà estiguin realment en igualtat de condicions a Catalunya caldria, doncs, que —com a mínim— es refés l’empat: o bé s’elimina l’obligació de saber castellà, o bé s’incorpora l’obligació de saber el català per a tothom qui vulgui dir-se resident a Catalunya. I no és res més estrany, ni greu, ni autoritari que el que actualment diu la Constitució espanyola vers el castellà.

Amb una nova base legal forta, s’hauran acabat les discussions —a vegades absurdes— de per què en determinades situacions el catalanoparlant ha de deixar de parlar el català a Catalunya; com si el dret del monolingüe castellà fos més bonic i preuat que el dret del catalanoparlant a ser monolingüe (un exemplar que, d’altra banda, no es dona mai). I quan llavors se surt amb l’argument final de “perquè estem a Espanya”, només cal recordar que si Espanya no admet el català en peu d’igualtat que el castellà, llavors són ells mateixos els qui estan fent fora Catalunya d’Espanya. El català rebrà un nou cop aquesta tardor-hivern. I serà el moment de convertir la reacció en un nou estadi, i aquí sí que caldrà, més que un pacte nacional per la llengua, un impacte nacional pel català.