Un avantatge del mes de setembre és que pots mesurar la il·lusió. N’hi ha, i es deixa veure sense embuts. La tardor conté l’expectació per la novetat necessària compensatòria que mitigui un estiu que per a tants és el refugi i el motor de tot l’any. Ulls inquiets, amb tones d’esperança condensada dels flamants estudiants universitaris de primer any. Guspires autèntiques en els ulls de les criatures de pocs mesos que passen sense traumes dels braços protectors dels progenitors al cercle de petites persones desconegudes en una escola on no havien estat mai i que els configurarà per sempre.
La il·lusió, però, també és un error. Una percepció errònia (visual o de judici) provocada per l’aparença o una interpretació equivocada de les dades. Els psicòlegs adverteixen que la tardor pot ser procliu a aquestes il·lusions òptiques o perceptives. Són aquelles que no es calculen prou bé, la il·lusió de qui incautament s’apunta al gimnàs o a anglès amb aquella desimboltura postestiuenca que ens fa actuar amb soltesa i confiança.
Els textos religiosos encapusulen la il·lusió divina i segura i la diferencien de l’aparença enganyosa. Són molts els versets per exemple bíblics, de Samuel a Mateu, que adverteixen de la mentida que comporta l’aparença que distreu i allunya.
Convivim i transitem entre il·lusions, la millor és la il·lusió real, aquella inexplicable alegria i entusiasme davant algun fet agradable. Una sensació que experimentem amb l’esperança que hi ha futur
Convivim i transitem entre il·lusions i Déu me'n guard de perdre-les. La millor és la il·lusió real, aquella inexplicable alegria i entusiasme davant algun fet agradable. Una sensació que experimentem amb l’esperança que hi ha futur. La il·lusió de tornar a veure algú, la del primer dia de classe, la del primer dia de feina, la del barri nou, la de guanyar un premi. Els moments plaents al costat de gent que ens agrada i a qui agradem. Viure amb una certa dosi d’il·lusió és necessari per no deixar-se engolir pels predicadors anticipats de catàstrofes. Sense ser un beneit ni un somiatruites, i considerant l’evolució previsible de certes magnituds i factors variables i imprevisibles, és fonamental preservar, conservar, alimentar i si es pot, multiplicar, aquella il·lusió que prové de l’expectativa de millora. Tocar de peus a terra és necessari però amb espai per alçar el vol: sempre resulta útil quan vinguin temps funestos on hàgim de ser repartidors d’il·lusions, per a nosaltres o per a l’entorn.