Aquest diumenge hi va haver eleccions a l'Argentina. Què es votava? En realitat, res. Ells les anomenen PASO: eleccions Primàries, Obertes (Abiertas), Simultànies i Obligatòries. Diuen ser primàries perquè teòricament serveixen per elegir els candidats de cada partit –o com ells diuen, de cada espai– que a l'octubre es presentaran a les eleccions de veritat; però a la pràctica els partits fan la seva selecció abans i en la gran majoria dels casos ofereixen un candidat únic, així que en aquesta ocasió gairebé tots els que es presenten han aconseguit el 100% dels vots del seu espai. Tot i així, els mitjans ho han retransmès amb tanta passió com si fos la final d'un Mundial.

Per llei tothom està obligat a votar, però si et quedes a casa teva no passa res

Per llei tothom està obligat a votar, però els portaveus del Govern s'han escarrassat demanant a la gent que acudeixi a les urnes, perquè si et quedes a casa teva no passa res.

Aquesta batalla electoral d'agost és com un assaig amb pistoles d'aigua de la que tindrà lloc a l'octubre. Llavors s'elegirà la meitat del Congrés i un terç del Senat, una mica semblant a les eleccions de mitjà terme dels Estats Units. Serveix per mesurar la temperatura social i la fortalesa de govern i oposició a la meitat del mandat presidencial; i en ocasions –no és aquest el cas– per reconfigurar les majories parlamentàries.

És fàcil comprovar que totes aquests llocs de legisladors no li importen a ningú. Només sembla interessar-los una elecció, la del primer senador per la província de Buenos Aires. Segons sembla, guanyar o perdre les eleccions depèn de qui ocupi finalment aquest lloc. Així que tu pots tenir un resultat magnífic a tot el país, però és igual: si et guanyen aquest escó senatorial per un vot, estàs acabat. El que és curiós és que el mateix govern es presta a aquest joc.

La província de Buenos Aires és un territori tan extens com Itàlia i tan poblat com Holanda (sense comptar la capital, que és un Estat a part). Històricament ha estat un feu inexpugnable del peronisme fins que fa dos anys María Eugenia Vidal, una noia de dretes amb aspecte de monja de l'Opus, els va arrabassar la joia de la seva corona, el govern de la província. Això els va fer més mal que perdre la presidència del país, i des d'aleshores busquen venjar-se del greuge. És com si Inés Arrimadas guanyés la presidència de la Generalitat.

Però el que és morbós en aquesta elecció de Buenos Aires és que hi participa Ella: la senyora Fernández, que tothom –fins i tot els seus enemics més ferotges – anomena Cristina, amb aquesta estranya familiaritat amb què es tracta als mites en aquest país. A l'Argentina hi ha molts Fernández, però només una Cristina, com només hi ha un Diego i una única Eva. També se la coneix per la seva sigla: CFK, com JFK.

La senyora Kirchner és la líder del peronisme, però en aquestes eleccions no es presenta com a peronista. Per fer-ho havia d'acceptar competir amb altres en la primària dins de l'històric Partit Justicialista; i encara que hauria guanyat fàcilment la nominació, fins allà podria arribar la falta de respecte. Així que s'ha permès el luxe de prescindir de la sigla i inventar-se un partit nou només per a ella i només per al seu preuat escó de Buenos Aires, des del qual es disposa a exercir com a cap de la deslleial oposició. Això si l'hi permeten els jutges, perquè la Senyora està encausada en més de deu processos per corrupció i no tardarà a estar-ho en un altre per assassinat (recorden el fiscal Nisman?).

Què és el peronisme? M'ho han preguntat mil vegades a Espanya i sempre responc el mateix: amb el temps he après a reconèixer-lo quan el veig, però explicar-lo... aquesta és una altra història. No és pròpiament un moviment, ni una ideologia, ni un partit polític; en cas de ser alguna cosa, seria una manera d'exercir el poder, però fins i tot això quedaria curt com a definició.

En aquesta cursa pel lloc de senador de Buenos Aires els principals candidats són: la senyora Kirchner, un antic primer ministre de la senyora Kirchner, un exministre de la senyora Kirchner... i pel Govern, un semidesconegut que feia de ministre d'Educació amb Macri, que han posat allà com a home de palla perquè la veritable confrontació, la que atreu el país, sigui entre la senyora Kirchner i la monja opusdeista que governa la província.

A l'Argentina un no s'ha de fiar de les aparences: el país sencer té assumit que tot el que no sigui peronista està en el poder de passada

La coalició a la qual dona suport al Govern es va batejar Cambiemos quan estava a l'oposició i es continua dient així després de dos anys governant. La idea és durar tot el possible sense deixar de dir-se Cambiemos. I és que a l'Argentina un no s'ha de fiar de les aparences: el país sencer té assumit que tot el que no sigui peronista està en el poder de passada (l'afany de Vidal a trencar aquest axioma fa més peremptori que pagui per la seva insolència històrica).

De fet, l'únic que amalgama els components de Cambiemos és la resistència al peronisme. Més ben dit, al kirchnerisme, que és la seva versió més degeneradament autoritària, corrupta i populista des de la que va encarnar el mateix General.

A Cambiemos hi ha el partit de Macri, que pertany a la Internacional Conservadora com el PP; i hi és també la Unión Cívica Radical, que és membre de la Internacional Socialista com el PSOE. El primer posa els líders i el màrqueting i el segon l'estructura territorial. I no, no semblen tenir gaires dificultats doctrinals per governar plegats. Els uneix el que no són.

L'elenc de candidatures es completa amb una que es diu Frente de Izquierdas i una altra de denominada Izquierda al Frente. Totes dues ultraminoritàries i, per descomptat, irreconciliables.

En la nit electoral, mentre a tot el país s'acumulen els resultats favorables a Cambiemos només hi ha ulls per a la votació del Senat a Buenos Aires. Et passeges pels diaris i les cadenes de televisió i sembla que aquesta és l'única votació de la jornada. El recompte dona al principi un avantatge notable per al fosc candidat oficialista. Així que els de Cambiemos convoquen els mitjans, festegen la victòria i tanquen el local a les onze de la nit.

A partir d'aquí la candidatura d'Ella comença la remuntada. Com que els adversaris se n'han anat a dormir, a les teles només queden els seus partidaris que celebren com una epopeia cada dècima que es redueix el seu desavantatge, ignorant la pallissa que estan rebent a la resta del país.

En arribar al 95% del recompte i amb tan sols mil vots de diferència, el responsable de guàrdia decideix que ell no passa pel tràngol d'anunciar el possible sorpasso i clausura la paradeta. Aquí s'ha acabat la festa d'aquesta nit, els vots que falten que els comptin els jutges.

De moment, com en el famós concurs televisiu, fins aquí els puc explicar. I si no han entès res, és que m'he explicat bé.