Un alcalde d'una capital de províncies arriba al poder a través a una conjura palatina, descavalcant un primer ministre del seu propi partit i sense passar pel tràmit de guanyar unes eleccions. Mitjançant una intel·ligent operació de màrqueting, es fa passar per un estadista imprescindible, el màxim exponent de la modernitat socialdemòcrata, l'únic capaç de garantir la governabilitat del país i salvar-lo de les grapes del populisme del pallasso Grillo o del vell mafiós Berlusconi.

Una vegada compost i venut el personatge, es llança a l'aventura més ambiciosa: reformar més de quaranta articles de la Constitució pel seu compte i risc. Sense comptar amb ningú, sense buscar el consens ni tan sols dins del propi partit, sense tractar si més no, ja que estem en la lògica cabdillista, de crear una coalició social favorable al seu projecte. I a continuació, convocar un referèndum que en realitat era un plebiscit sobre la seva persona.

El que van votar diumenge la majoria dels italians no tenia res a veure amb el projecte constitucional que se'ls presentava: una confusa i complexíssima bastida jurídica destinada a blindar el poder del primer ministre i a crear majories parlamentàries artificials, tot això presentat mitjançant una incomprensible pregunta ultracodificada que recordava l'insultant jeroglífic que va utilitzar en el seu dia Tsipras a Grècia per plebiscitar-se a si mateix (i a continuació protagonitzar una espectacular baixada de pantalons a Brussel·les).

Aquest vot ha estat, abans que res, la resposta a un xantatge d'un polític envanit i posseït d'una ambició sense límits. O jo o el caos. Una vegada més, una pel·lícula que hem vist cent vegades, el recurs a un aparent recurs democràtic per vestir una operació de poder personal.

El que ha fet Renzi amb aquest projecte és exactament el contrari del que es fa quan realment vols reformar a fons la Constitució del teu país

El que ha fet Renzi amb aquest projecte és exactament el contrari del que es fa quan realment vols reformar a fons la Constitució del teu país. Primer, et guanyes el suport del teu partit. Després, obres un procés de diàleg i negociació amb totes les forces polítiques per elaborar la proposta conjuntament. A continuació, cerques els suports socials perquè tothom entengui i accepti la necessitat i la conveniència de la reforma. Treballes col·lectivament el text fins que sigui propietat de tots i de ningú. I només llavors el sotmets a la ratificació popular.

Però no era això el que interessava a Matteo. Ell necessitava fer aquesta operació en solitari i desafiant tothom. Necessitava poder mirar a la cara a tots els altres dirigents polítics i dir-los: "Veieu? No us necessito, el poble és meu i votarà qualsevol cosa que jo li proposi. Ara us podeu agenollar i besar-me la mà".

Aquesta vegada no ha estat la lluita del populisme antisistema contra l'establishment. En el mateix moment que Renzi va vincular el resultat del referèndum i la seva presència al capdavant del govern, va contaminar definitivament la consulta. Ja no es votava sobre la Constitució, es votava sobre ell. I això va provocar una coalició negativa en la qual hi havia l'extrema dreta, sí; també els populistes, sí. Però també gent tan respectable i respectada com D'Alema i Bersani, dirigents històrics del Partit Democràtic; Mario Monti, l'exprimer ministre tecnòcrata que és la viva imatge de l'establishment europeu; o Paolo Flores d'Arcais, un dels intel·lectuals més prestigiosos de l'esquerra democràtica.

Tots ells han dit NO a l'aventura personalista de Renzi, fins i tot sabent que aquest resultat provocaria danys greus i malgrat detestar els ocasionals companys de viatge en el vot negatiu. Però el desafiament de l'aspirant a cabdill popular era massa descarat i provocador per acceptar-lo submisament.

El procés italià és un exemple complet i acabat de tot el que no s'ha de fer quan s'aborda seriosament un procés de reforma constitucional.

És també un exemple –un més- de fins a quin punt el referèndum és un instrument perillós i fàcilment manipulable, una temptació permanent per a polítics tramposos disposats a utilitzar-lo per a finalitats bastardes, una forma tramposa de fer veure que es pregunta una cosa per obtenir una altra resposta.

Sempre he pensat que els referèndums que parteixen la societat en dues meitats són unes escombraries que creen molts més problemes que els que resolen

Sempre he pensat que els referèndums que parteixen la societat en dues meitats són unes escombraries que creen molts més problemes que els que resolen. Un referèndum és útil per expressar i consolidar grans consensos majoritaris, no per dirimir empats polítics. Què hauria passat si el 1978 la Constitució Espanyola hagués estat aprovada amb el 51% a favor i el 49% en contra? Que no hagués durat ni dos anys i, després de la seva caiguda, tindríem un conflicte gegantí i ja irresoluble.

El populisme i el nacionalisme són una amenaça del nostre temps, sí. Però n'hi ha una altra de la qual també ens hauríem de prevenir: aquesta frívola espècie zoològica de governants democràtics que fan política com qui juga al pòquer, a cop de constants envits i fanals. Amb la diferència que si en una partida de pòquer t'hi jugues la resta i perds, t'aixeques de la taula i has arruïnat la teva fortuna personal. Però aquestes partides plebiscitàries es juguen amb el destí de països sencers, l'estabilitat d'Europa i el prestigi de la democràcia.

Des que es va conèixer el resultat, he llegit moltes cròniques en les quals es parla de "la forta aposta de Renzi", "el molt que Renzi s'ha jugat" i múltiples variants de la mateixa idea: la política com un joc. I jo em dic que no són els temps per encoratjar aquesta mena de ludopatia política i que, com va dir el mestre D'Ors, si us plau, que facin els experiments amb gasosa.

A propòsit del cas italià, Joan Tapia alerta sobre el risc del que ell anomena "reformisme bonapartista". Jo, que sóc més bèstia, prefereixo parlar de la fanfarroneria adamista d'aquesta classe de polítics que pretenen que la història va començar el dia que ells van arribar al poder.

Per això i moltes deficiències més (com va cantar Serrat), crec que jo també hauria votat NO en aquest referèndum, encara que hagués de tapar-me el nas per la companyia i sent conscient de les greus conseqüències. I si avui Europa tremola davant del que es veia venir des de fa mesos, ho lamento moltíssim: amb el pòquer sinistre dels Cameron, els Tsipras i els Renzi s'està cavant la tomba.