No hi haurà pressupostos de l'Estat per al 2017. En aquest moment, totes les apostes s'inclinen per la tesi que Mariano Rajoy s'abstindrà de portar el projecte al Congrés, deixarà córrer l'any amb el pressupost del 2016 prorrogat i esperarà a la tardor per presentar directament el del 2018.

El procediment parlamentari d'aprovació dels pressupostos és molt més complex i tortuós del que es creu. No es tracta de guanyar una votació, sinó d'enredar-se diversos mesos en una negociació permanent acompanyada de milers de petites votacions, cada unes de les quals pot ser una trampa quan no es disposa d'una majoria parlamentària clara.

El primer pas és la votació de les grans xifres, les quanties globals d'ingressos i despeses. L'habitual és que els grups de l'oposició presentin esmenes a la totalitat. Si una d'elles triomfa, el projecte és rebutjat i tornat al govern central. Si no, no queda resolt: simplement, s'inicia el procediment.

Aquesta és la votació de què tothom parla. El govern espanyol va somiar en algun moment a disposar del suport del PSOE (n'hi hauria prou que els socialistes no presentessin esmena a la totalitat i s'abstinguessin en les dels altres grups), però això està ja descartat. En plena batalla precongressual, i molt més amb Pedro Sánchez sobre la pista disposat a fer caixa en les primàries davant de qualsevol concessió al PP, la probabilitat de comptar amb aquest suport és igual a zero.

És cert que amb Ciutadans, Coalició Canària i el PNB el govern espanyol tindria els 175 vots justos perquè les esmenes a la totalitat no prosperin. Però a més de l'alt preu d'aquests suports –especialment el del PNB–, amb això no haurien resolt res. Al revés, és on començaria la tortura.

El segon acte es desenvolupa en la Comissió de Pressupostos. Centenars, si no milers, d'esmenes a tots i cada un dels capítols del pressupost. Si existeix una majoria parlamentària sòlida, no hi ha problema: s'accepten algunes esmenes, poques, per quedar bé amb alguns territoris, i es rebutgen totes les altres.

Però amb aquesta composició del Congrés, cada esmena de l'oposició conduirà a una negociació aferrissada i a una votació sobre la corda fluixa, amb greu risc per al govern espanyol de patir derrotes successives i veure el seu projecte original desballestat xifra a xifra. El portaveu parlamentari del PSOE ja ha avançat el seu pla: presentar una tona d'esmenes. Unes les negociarà amb el PP. Altres, amb Podemos i Ciutadans. I altres, amb Podemos i els nacionalistes. Fins a tres majories alternatives, i en dues d'elles no hi ha el grup que sosté el Govern.

L'acte final és la votació en el Ple. Però aquesta es descompon en dues parts: d'una banda es vota l'articulat de la llei i per una altra, el pressupost secció per secció. Allà ni tan sols no en té prou el Govern amb l'empat a 175, necessita almenys un vot més; i no té d'on treure'l.

Al llarg de la tramitació dels pressupostos es produeixen no pas menys de mil votacions. De veritat s'imaginen Rajoy ficant-se en aquest embolic?

Al llarg de la tramitació dels pressupostos es produeixen no pas menys de mil votacions. De veritat s'imaginen Rajoy ficant-se en aquest embolic? Ho consideraria si fos absolutament necessari, però no ho és en absolut.

El govern central ja té el que necessitava de manera imprescindible: el sostre de despesa i els objectius de dèficit. Sense això no podia presentar-se a Brussel·les; i això va ser el que va negociar amb el PSOE a canvi de sucoses contrapartides per als socialistes (pujada del salari mínim, més recursos per a les comunitats autònomes, etc.).

A partir d'aquí, governar amb el pressupost prorrogat del 2016 no li genera cap problema. És més, pot sentir-se còmode amb ell, perquè disposa d'un matalàs de 5.000 milions derivats del fet que aquest any les despeses del servei del deute i les de l'atur seran menors gràcies a la millora econòmica.

Només es tracta d'arribar fins a l'estiu i deixar que conclogui pacíficament aquest període de sessions. Quan arribi la tardor i es presentin els pressupostos per al 2018 la situació parlamentària serà la mateixa, però en aquell moment estaran aclarides moltes incògnites:

Per començar, ja se sabria qui mana al PSOE i si hi ha o no a Ferraz un interlocutor vàlid. La nova direcció socialista tindrà quatre anys per davant, no estarà sotmesa a la pressió de guanyar un congrés partidari i podrà parlar de tot amb més serenitat. Si es produeix l'infortuni que Sánchez guanyi les primàries i torni el noesnoïsme, la resposta de Rajoy seria fulminant: eleccions anticipades.

Mentrestant, Soraya Sáenz de Santamaría i Montoro haurien d'haver avançat també en la negociació del nou model de finançament autonòmic. La necessitat de culminar amb èxit aquest acord i que es pugui aplicar immediatament serà un poderós incentiu perquè els governs autonòmics siguin els primers interessats que el pressupost tiri endavant en temps i forma.

A la tardor estarà també una mica més clar si Catalunya es llança al buit del referèndum frustrant i frustrat o s'encamina a unes eleccions

Se sabrà també si es confirma o no la tendència favorable del creixement i de la creació d'ocupació, i si hi ha marge per afluixar el dogal de les retallades.

A la tardor estarà també una mica més clar si Catalunya es llança al buit del referèndum frustrant i frustrat o s'encamina a unes eleccions que, amb tota probabilitat, asseurien Oriol Junqueras en el Palau de la Generalitat, amb un més que versemblant realineament de les aliances (fos la CUP i dins els Comuns). És a dir, sabrem si entrem en un període de cronificació del conflicte, sense solució però sense conflagració imminent, o anem directes al xoc catastròfic. En termes polítics, guerra freda o guerra calenta.

A l'escenari europeu, hauran passat ja les crucials eleccions de França, Alemanya i Holanda –i probablement, Itàlia–. Podrà mesurar-se amb més precisió l'efecte econòmic del Brèxit. Sabrem si la Unió Europea té esperances de sobreviure o s'encamina irremissiblement a la seva extinció.

I sabrem amb certesa si als Estats Units hi ha un govern normal o ens enfrontem a un tipus decidit a posar de cap per avall els equilibris geoestratègics, l'ordre econòmic i comercial, la pau al món i la mateixa democràcia americana.

El PSOE reclama que el govern espanyol presenti ja els pressupostos en el Congrés, però els asseguro que ho fa només de boca. En realitat, els seus dirigents posen espelmes perquè Rajoy sigui una vegada més Rajoy i s'abstingui de col·locar-los en aquest compromís. Bastant convuls es troba el pati socialista per afegir una querella sobre els pressupostos, que seria gasolina súper per al neopopulisme sanchista.

D'aquí a juny, hi haurà pocs acords entre el govern espanyol i el PSOE. Potser la renovació del Tribunal Constitucional i poc més. Com diu un destacat dirigent socialista, "si Rajoy té una cosa important per negociar, que esperi". I si no pot esperar, que es busqui la vida, que no està la cosa per orgues. Almenys mentre un tal Sánchez, imatge hispànica de Travis Bickle (personatge protagonista de Taxi Driver) continuï patrullant els carrers, disposat a tot.