La delegada del Govern central a Madrid emet un comunicat anunciant que es prohibeix l’entrada de senyeres estelades al partit de final de Copa del Rei. Les causes esgrimides són que l’estelada “és una bandera il·legal, aliena a l’esport i que pot causar conflicte”. La realitat, però, és que –a través de l’esport– assistim a un episodi de restricció de llibertats en el setge que el Govern central ha imposat a la societat catalana. Unes preteses condicions preventives –les de la delegada– que s’apliquen únicament de forma restrictiva al símbol de l’independentisme català, i sorprenentment no s’apliquen davant l’exhibició habitual –en els estadis de la capital espanyola– de simbologia que sublima el conflicte i la mort. 

Una bandera il·legal?

Corrien els primers anys del segle XX i la societat catalana començava a dibuixar les línies mestres del que seria el país que coneixem actualment. La Revolució Industrial s’havia imposat plenament. Catalunya havia superat els dos milions d’habitants i Barcelona els set-cents mil. Era el triomf de les classes urbanes de tradició liberal i revolucionària. I el catalanisme –que havia sorgit durant la segona meitat del segle anterior– es consolida i assoleix la maduresa social i política. L’independentisme, sorgit durant els primers anys del segle XX, és el resultat d’un moviment polític i cultural inicialment federalista que –decebut– abandona definitivament una idea catalana d’Espanya per donar forma a un projecte d’Estat català. I l’estelada és el seu símbol. 

L’any 1914 esclata la Primera Guerra Mundial. França, Itàlia i la Gran Bretanya contra Alemanya, Àustria-Hongria i Turquia. Al marge dels interessos econòmics (que són la mare de totes les guerres), aquest conflicte enfrontava dos models: el de la llibertat i de la democràcia contra el de l’autoritarisme i l’aristocràcia. Espanya, incapaç d’articular una resposta en un sentit o altre, en va quedar al marge. En canvi, la societat catalana –si més no una part– s’hi va implicar. La resposta la van donar els 12.000 voluntaris catalans. L’estelada va ser el distintiu de les seves unitats de combat. I va lluitar al costat de la bandera tricolor francesa pels ideals de la República, de la Llibertat i de la Democràcia. La República francesa així ho va reconèixer. 

Aliena a l’esport?

Durant els anys vint i trenta del segle passat, la pràctica esportiva es va convertir en un fenomen social i cultural. Les organitzacions polítiques la van promoure i impulsar, amb la creació d’una gran quantitat d’entitats i d’instal·lacions. Un exemple paradigmàtic és el Camp d’Esports de Lleida, del 1919, construït per la Joventut Republicana, un dels embrions de la futura ERC. L’estelada, com a símbol reivindicatiu, s’exhibia en totes les manifestacions socials i esportives on hi era present el catalanisme independentista. Poc després, però, arribaria la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i es prohibiria i perseguiria l’exhibició o la manifestació de qualsevol símbol contrari a la monarquia i a la unitat espanyola. 

El 1926, en plena dictadura, el Camp de les Corts va ser clausurat sis mesos perquè el públic va xiular la Marcha Real. Aquell dia no hi havia estelades. Però és un fet que guarda una relació històrica sorprenent amb les xiulades a l’himne espanyol en les finals de 2009, 2012 i 2015. En aquelles edicions sí que n’hi havia. L’aparell judicial de l’Estat va iniciar accions contra la xiulada. No contra les estelades. I, al final, resulta també sorprenent la relació entre el fracàs d’aquestes accions i la prohibició última de l’estelada. Uns fets que, vistos des d’una perspectiva global, desemmascaren el dirigisme de qui, realment, no té gens clar on acaba el fet social estrictament i comença l’espectacle planificat com un instrument de propaganda. 

Pot causar conflicte?

El 14 d’abril de 1931 –dia de la proclamació de l’Estat català i de la República espanyola– l'estelada va ser hissada al balcó de la Generalitat. Com un símbol de llibertat. Macià havia guanyat unes eleccions municipals que tenien un component inequívocament plebiscitari. Catalunya va votar majoritàriament un president independentista. Mai, fins llavors, en la història contemporània de Catalunya una bandera partidista havia suscitat un consens social tan ampli. Tot seguit va ser substituïda per la senyera. Però, des d’aquell dia, l’estelada assolia la majoria d’edat i passava del carrer a les institucions, com un símbol reivindicatiu plenament integrat en la normalitat civil i la quotidianitat social, política i cultural de Catalunya.

Passada la nit fosca dels anys de la dictadura franquista, l’estelada va recuperar el seu protagonisme. Els diferents corrents independentistes sorgits de la clandestinitat hi van fer lleugeres variacions en el seu disseny. Triangle groc, blanc o negre que representaven l’independentisme marxista, el socialista o l’anarquista, respectivament. Amb el pas dels anys, però, ha quedat reduïda a dos dissenys: triangle groc i estel vermell (que utilitza la CUP) i el disseny tradicional de triangle blau i estel blanc (que utilitzen ERC i CDC). En les darreres grans manifestacions (des del 2010), els dos dissenys han conviscut en pro d’un objectiu comú i no han estat mai motiu de disputa o de conflicte. 

Catalanofòbia

Les Diades de 2012, 2013, 2014 i 2015 són una fita cabdal en la història de Catalunya. L’estelada ha estat, altre cop, el símbol partidista que ha suscitat el consens més ampli en la societat catalana. Per primer cop en la història, de forma majoritària. I la catalanofòbia que han fabricat les elits espanyoles –des de la centúria del 1500– actualment identifica l’estelada com el símbol ideològic del català malparit i menyspreable, que traïdorament desemmascara les inseguretats i les febleses de l’Espanya atàvica i eterna. Es reforça la figura del català associat amb els valors més negatius, per ocultar –novament i per enèsima vegada– el fracàs de l’espanyolitat fabricada pel poder. 

Prohibir l’estelada no és una qüestió ni de seguretat ni d’estètica. Ni tan sols assoleix la categoria mínima d’ignorància. Ni la de imbecil·litat, entesa aquesta des de la perspectiva filosòfica que la conceptua com la difusió d’idees de to i contingut molt baix. La prohibició de l’estelada és un exercici de catalanofòbia. Prohibir l’estelada és la resposta visceral i acomplexada del nacionalisme espanyol instal·lat en el poder. És propaganda anticatalana que prefigura els catalans com els sers més roïns i indignes de les Espanyes. És, bàsicament, una maniobra d’ocultació del fracàs més absolut del projecte de construcció nacional d’Espanya tal com el varen concebre –i l’alimenten– les elits castellanes-espanyoles.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat