Imagina que et compres un pis. És primera i única residència. Habitatge habitual. Lògicament, has de demanar una hipoteca. Comences a pagar mensualment un preu indigne per a poder tindre un sostre digne, sabent que al final de la correguda hauràs abonat més del que realment val l'immoble, però no hi ha més remei. Lo teu sou tampoc no arriba per a més i, en lo millor dels casos, firmes per a 25 anys. Un dia, miraculosament, lo salari mínim interprofessional s'apuja un 300 % durant un any i aleshores lo banc, conscient d'esta sort, vol també apujar-te la quota perquè sap que ara guanyes més diners.

En realitat, però, l'augment de sou a tu no et fa ric i et servix només per a tapar forats, per no anar tan ofegat a final de mes i per a amortitzar una mica la hipoteca, però amb lo que guanyes encara no n'hi ha prou per a eixugar el deute pendent. Això no obstant, los lladres de corbata i maletí insistixen a robar-te, com si, pel simple fet de tindre un bon any, a tu et sobressen los bitllets. No els importa la perspectiva global —25 anys d'hipoteca—, ni el percentatge d'interessos asfixiant que has de suportar, ni el fet que este augment de sou és temporal. Només miren lo seu dia a dia i com fer negoci i continuar creixent a costelles teues.

Convenim que això seria una barbaritat? Doncs allà on hi diu pis, poseu-hi el riu Ebre (únic i irrepetible, habitatge habitual de milers de persones). Substituïu l'augment de sou per una riuada (que són necessàries i puntuals, però no solucionen lo problema). On es parla del fet que no els importa la perspectiva global, equipareu-ho a l'abandonament de l'estat de salut del Delta a les últimes dècades (salinització, regressió i subsidència devorant la costa i afonant records). Los interessos asfixiants serien el minitransvasament ja existent a Tarragona (o el del Ter a Barcelona) i allà on hi llegiu lladres que volen robar-te els diners, poseu-hi tots aquells que mos volen furtar l'aigua. I esta primera persona del plural ('mos') no parla només pels ebrencs, sinó pel país, perquè Catalunya també té sud i defensar una part de la nació és defensar-la tota.

Los poders econòmics i polítics desitgen repartir-se l'Ebre com si fos un pastís interminable i decidixen lo cabal mínim a partir del que ells necessiten i no a partir del que necessita el riu

Los poders econòmics i polítics desitgen repartir-se l'Ebre com si fos un pastís interminable i en decidixen lo cabal mínim a partir del que ells necessiten i no a partir del que necessita el riu. Aleshores, fan los números a l'inrevés i es queden tan amples. 'Quanta aigua volem fer servir?', es pregunten. Ho sumen tot i després lo que queda —que no vol dir pas que sobre— diuen que és lo cabal ambiental del riu. No fan les sumes i restes sobre la base de la veritat, sinó que partixen del resultat que volen que els hi surta i, llavors, maneguen les operacions anteriors i s'ho fan vindre bé perquè els hi done el resultat pactat des de l'inici. No, mireu: lo cabal ambiental suficient ha de ser lo punt a partir del qual es fan els càlculs i, després, ja es gestionaran els hectòmetres restants per a altres usos, perquè si no esteu matant la gallina d'ous d'or.

Tot riu té un cabal líquid (aigua) i un cabal sòlid (sediments, partícules en suspensió). Sense el primer, la terra se salinitza. Sense el segon, la terra retrocedix. Lo Delta sobreviu amb pinces (sumeu-li el canvi climàtic) i les riuades —també la d'estos últims dies— només són un petit pedaç, com ho corroboren informes de la NASA o imatges dels satèl·lits de Copernicus, entre d'altres certeses. La hipoteca encara és gran. Lo deute acumulat supera l'ingrés actual i passatger. Lo far de Buda avui dia es troba afonat cinc metres i mig a les profunditats del mar (quan abans estava plantat a terra ferma) i a quatre quilòmetres de la costa (quan abans era a la punta de llança del triangle que és lo Delta). L'aigua salada està establida a Amposta de manera gairebé fixa (trenta quilòmetres riu amunt) i la pagesia arrossaire cada cop patix més per a poder produir una collita en condicions. I malgrat tot això, encara hi ha qui té la barra de proposar transvasaments o interconnexions de xarxes, fent cas omís a l'evidència. A tots ells los hi diem: dixeu de mirar els rius com a objecte de negoci.

De fet, recentment, hi ha lobbies que estan exercint grans pressions. Los col·legis d'enginyers i economistes de Catalunya ja han presentat públicament una proposta per a construir una canonada de 65 quilòmetres que unisca els dipòsits de Tarragona i Olèrdola, on s'hi troben, respectivament, les aigües provinents de l'Ebre i del sistema Ter-Llobregat. Tot pel mòdic preu de 275 M €, que assumiríem entre tots, és clar. Cornut i pagar el beure. Los seus informes diuen, a més, que les obres podrien estar enllestides en vuit mesos, una connexió exprés (tot per no dir-li transvasament). Xèic, quanta pressa i quina eficàcia! Si els nombrosos plans de protecció del Delta dels darrers anys s'haguessen volgut aplicar amb la mateixa celeritat, altre gall mos estaria cantant.

Des del sud i cap a tot lo país, s'hauria de fer una campanya unitària, científica i social, que rebatés los atacs d'enginyers i economistes per transvasar aigua de l'Ebre, mostrant los arguments que ho fan impossible i contrarrestant tanta fam de poder i d'estafada

Lo cas és que, malgrat la impossibilitat mediambiental del projecte, ells en defensen la viabilitat tècnica. Sobre el paper tot és més fàcilment aplicable que sobre el terreny. Han sabut llançar una campanya i fer-ne notícia en un moment clau, amb la pàtina de credibilitat que els hi dona ser col·legis professionals i amb la connivència imprescindible de la línia editorial de diaris com La Vanguardia. Després, és clar, altres mitjans de comunicació se n'han fet molt de ressò. I tot i que els periodistes estan fent la seua faena, cal no oblidar que l'edició d'un programa, d'un article o d'un telenotícies també és important i que l'equip de redacció o de direcció pot triar què surt i què no i quant de temps, quant d'espai i quina credibilitat se li dona a cada tema. I contrastar-ho.

Fet lo comentari i exposada la queixa, caldria igualment fer autocrítica. Convindria que des de les Terres de l'Ebre també se sortís amb una campanya d'abast similar per a mostrar la realitat del riu i del Delta. Una campanya heterogènia i encapçalada des del sud però amb vocació nacional. Col·legis professionals de biòlegs, ambientalistes, geòlegs, hidrogeòlegs. Los quatre consells comarcals de la vegueria, la Diputació de Tarragona, l'Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l'Ebre, la Delegació del Govern de la Generalitat, també les comunitats de regants, que ja mouen fitxa. Valga l'arenga d'este article per a interpel·lar, no pas per a criticar. Afegiu-vos a les veus del carrer i de plataformes socials i encapçaleu la lluita. Vos necessitem.

S'hauria de fer una convocatòria conjunta, unitària, potent, que dixés palès lo sec que baixa el riu normalment (a Tortosa, sovint, amb aigua fins a genolls), que ensenyés lo patiment d'una terra que mereix ser tinguda en compte i que tingués tot lo suport científic que ja acumula. Si és lògic queixar-mos dels intents d'agressió, també és necessari defensar-se atacant. Des d'aquí, lo sud, s’haurien de generar notícies perquè sortissen als informatius i als diaris, i es pogués contrarestar tanta fam de poder i d'estafada. Estic segura que els periodistes en farien lo seguiment que pertoca i serviria per a informar millor la ciutadania, que altrament només veu com una part pressiona i l'altra es mig defensa com pot i per separat, com si fossem egoistes. I no. Des d'aquí encoratgem les institucions i els ens pertinents perquè vehiculen i organitzen un acte visual i potent, en positiu i de prestigi, que puga respondre tanta ignorància i hostilitat.

Gairebé lo 60% de l'aigua de Barcelona és dessalda o reutilizada. Cada cop és més a prop que la ciutat siga totalment autònoma i que es desterre ja d'una vegada l'etiqueta d'insolidaritat que se mos vol penjar

Lo riu passa per davant de casa nostra, cert, però també és casa vostra la que volen xuclar, que si veem lo país com un únic cos, se'n ressent igual d'un mal de cap com d'una fractura al peu. Si jo tinc dret a un habitatge en condicions, los rius també tenen dret a un mínim cabal ecològic, bàsic per la seua pròpia supervivència (i la del Delta) i els ecosistemes que s'hi vinculen. I no només per raons de sostenibilitat, sinó també socioeconòmiques i culturals. I per tota la gent que hi vivim i que hi volem continuar vivint en condicions. Prou d'atacar la natura. Apreneu a conviure-hi i a respectar-la. No tot s'hi val.

Actualment, gairebé lo 60 % de l'aigua que surt per les aixetes de Barcelona ja és dessalada o reutilitzada. Alhora, hi ha altres infraestructures similars previstes que, incomprensiblement, es van aturar quan la darrera gran sequera (lo 2008) va començar a remetre, i que ara tornen a prendre forma (quinze anys més tard, quines penques). Així doncs, cada cop és més a prop la possibilitat que l'àrea metropolitana siga totalment autònoma a l'hora d'abastir-se d'aigua. Tècnicament és possible, èticament necessari i mediambientalment imprescindible. Los que apostem per una nova cultura de l'aigua hem de resistir una mica més los envits, que ja haurien de ser els últims. Que es desterre ja d'una vegada l'etiqueta d'insolidaritat que se mos vol penjar, perquè la força de la raó no està precisament de la banda de qui vol créixer indefinidament a costelles dels altres.