No hi ha hipocresia més gran que aplicar criteris morals a la compra i venda d’armes segons qui sigui el client. I tampoc no és gaire honest aprofitar una guerra tan tràgica com la de Gaza per treure una rendibilitat político-identitària, forçant un fals debat estrictament autòcton entre bons i dolents.

Resulta molt significatiu que els mateixos que ara posen el crit al cel pel comerç d’armes amb Israel no han dit mai res quan el principal client que compra armes a Espanya és l'Aràbia Saudita. La compravenda d’armes sempre és humanament immoral. Potser des del punt de vista de la realpolitik, el comerç d’armes és inevitable, així que es podrà argumentar amb criteris econòmics, polítics o tecnològics, però mai no es podrà justificar amb arguments morals que voregen la frivolitat.

Les frivolitats no tenen cabuda en una situació tan greu com la que es viu a Orient Mitjà. El govern de Netanyahu ha portat al límit la credibilitat de les democràcies, que no estan intervenint ni tan sols condemnant l’ocupació de Gaza tal com s’està perpetrant. Netanyahu ha deixat sense arguments fins i tot els demòcrates, que s’han sentit sempre solidaris amb el poble hebreu i han defensat el dret a l’existència de l’Estat d’Israel. Impedir l’accés de l’ajuda humanitària a la població civil i provocar la mort de nadons desnodrits o sense medicines no és una resposta a l’atac de Hamàs, perquè ja no es pot adduir la defensa pròpia. És un crim de guerra contra la humanitat que —com ha explicat amb dades i testimonis el periodista Ricardo Mir de Francia— forma part d’una ofensiva militar anomenada Carros de Gedeon per expulsar definitivament els palestins de la seva terra.

El món, i especialment el món occidental, no pot mantenir-se impassible davant d’una tragèdia que, en permetre's, marcarà la fi definitiva de la causa democràtica al món sencer. I pel que fa a Europa, la mort de l’ideal dels seus fundadors. Sense cap autoritat moral, el món regressa a la llei de la selva.  

L’embargament de la compravenda d’armament amb Israel i les sancions prou coercitives per aturar la guerra és quelcom que correspon a la Unió Europea, que és qui té prou poder per fer-ho, i atès que no es pot esperar res de bo de l’administració Trump. I en aquest sentit, tot el que pugui fer el govern de Pedro Sánchez —en tant que veu de pes al Consell Europeu—, benvingut sigui, sempre que no caigui en les frivolitats, com la del Festival d’Eurovisió, que només serveixen per entretenir el personal. Tanmateix, només cal escoltar la ministra de Defensa, reconeixent que tot quedarà en una mera posició simbòlica, és a dir, una barreja d’engany i frivolitat.

La clausura de l'agència comercial catalana a Tel-Aviv només pot tenir conseqüències negatives allà i aquí, i només té com a objectiu aprofitar la guerra per treure'n aquí una rendibilitat político-identitària.

Aquesta hipocresia s’ha instal·lat també a Catalunya. El govern de la Generalitat ha decidit clausurar l’agència comercial catalana ACCIÓ, que donava suport a les empreses autòctones exportadores de productes catalans i importadores de tecnologia i innovació, atès el nivell de desenvolupament tecnològic del país hebreu. Fins ara, Catalunya exportava a Israel el doble del que importava. 2.400 empreses catalanes han establert relacions comercials amb empreses israelianes, amb una facturació anual de prop de 600 milions d’euros. Aquests negocis no tenen res a veure amb la guerra, ans al contrari. ACCIÓ destaca les oportunitats d’internacionalització en àmbits com l’agrotecnologia i les tecnologies de l’aigua, l’alimentació, l’automoció-mobilitat i les energies renovables. Dit d’una altra manera, d’aquestes relacions qui en treu més profit és la part catalana.

Catalunya no té competències en l’àmbit militar, no té presència en els àmbits de decisió internacional, per dir-ho d’una manera crua, no pinta res en aquest escenari, i la demagògia d’uns quants pretén presentar el país com a líder autoerigit d’una pretesa causa antiisraeliana, una pretensió que a fora ningú en fa cas, però que força un debat intern al nivell de tertúlia futbolística, però que pot tenir conseqüències molt negatives.

Barcelona alberga la seu de la Unió pel Mediterrani, un organisme que es va crear des de la convicció que fomentar les relacions comercials entre les dues ribes del Mare Nostrum era el millor antídot contra la guerra. Certament, les bones intencions amb què es va fundar no han donat encara el resultat perseguit, precisament perquè la guerra ho ha impedit. La posició del govern català i de l’Ajuntament de Barcelona és una contribució directa a la dissolució de l’organisme.

I, al cap i a la fi, les empreses catalanes exportadores i importadores mantindran probablement els negocis, i si necessiten algun suport internacional recorreran a l’Instituo Español de Comercio Exterior (ICEX) que el govern més progressista de la història, en el qual participen Sumar i Comuns, no consta que l’hagi tancat ni que pensi fer-ho. Així que tornem als gestos simbòlics, que solen tenir més conseqüències negatives que positives, però que permeten a Jéssica Albiach, que no se sap quina ideologia té, fer-se la rebel sense causa i sense despentinar-se.