Diuen que l’amor no té edat però cada dia hi ha relacions que moren perquè no aconsegueixen saltar la clivella generacional que les condiciona. I cada dia en comencen de noves, molt conscients d’on és l’esquerda per on l’amor pot escolar-se. Em semblaria absurd parlar d’això sense palesar que hi ha parelles amb una diferència d’edat prou abismal que funcionen fins al final. Hi han estat al llarg de la història. Hi són avui. També em semblaria absurd no dir que aquests casos són l’excusa que fan servir cada dia els qui malden amb les contradiccions de formar part d’una unió similar per convèncer-se que el seu cas és diferent. M’atreviria a escriure que, sobretot, aquests exemples els fa servir la persona que generacionalment tanca la parella per baix. Pot ser que tot plegat sigui una loteria d’èxits i fracassos. Si això és així, dona jove que em llegeixes —perquè les joves són majoritàriament dones— em sembla que aquest advertiment és de justícia.

Hi ha un plaer sord en abandonar-se en l’experiència de l’altre, perquè et sembla que et valida la maduresa i que on la teva maduresa no hi arriba, ja hi arriba ell. És un parany de l’enamorament

Quan la dona jove era jo, qualsevol advertiment em semblava un atac perquè el feia passar per un judici moral. “Estima com vulguis”, deien, i quan ho feia semblava que el món em qüestionava. M’enfurismava pensar que em jutjaven a mi i no a l’home. Perquè, amb vint anys, si algú et diu què has de fer i què no, si et sembla que t’infantilitzen, deixes d’escoltar. És el mateix que els deu passar a les parelles que cada dia fan esforços per relligar els seus estadis vitals desiguals en un nexe d’amor que els sobrepassi tots. Aquest és el condicionant que m’hauria agradat conèixer d’entrada. Hi ha un esforç constant i conscient en la voluntat de saltar les diferències generacionals. Si no hi és, dona jove que em llegeixes, és que, inconscientment, els esforços els fas tu. Hi ha un plaer sord en abandonar-se en l’experiència de l’altre, perquè et sembla que et valida la maduresa i que allà on la teva maduresa no hi arriba, ja hi arriba ell. És un parany de l’enamorament. La maduresa i l’experiència no són el mateix, per molt madura que siguis. En aquests termes, el tauler està viciat perquè la capacitat de convèncer-te del que sigui, tenir l’última paraula i manipular-te, si li convé, sempre la tingui ell, fins i tot si no se n’adona. S’ha d’estar molt còmode en aquesta posició de poder per no adonar-se’n, però, en aquest cas, el poder és còmode i la comoditat apaga els sentits. De bona fe, és tot un joc inconscient i invisible que només es destapa si s’explicita —o si l’amor s’escola per la clivella.

Normalment, aquests enamoraments desborden, vessen i s’emporten per davant qualsevol bri de racionalitat. Més que la resta, vull dir  

Si això no passa, la seva edat t’estirarà cap amunt. No se n’adonarà o no voldrà adonar-se’n però si dins de la parella no es normalitza una dinàmica de discriminació positiva —si tal existeix— que consideri tothora la teva manca d’experiència i les teves necessitats generacionals, les seves necessitats passaran a ser les teves. Normalment, aquests enamoraments desborden, vessen i s’emporten per davant qualsevol bri de racionalitat. Més que la resta, vull dir. Sobretot si no n’has viscut gaires o n’has viscut menys que la persona que tens al davant. El cor, per pura supervivència, s’adaptarà a la situació. El cap, per pura supervivència, et negarà que t’estàs adaptant a res, et dirà que et mereixes una història com aquesta sense alertar-te del preu i et refermarà en què és la teva lliure elecció sempre que et plantegis si jugues amb les mateixes cartes que juga l’home en qüestió, que la majoria de vegades no et voldrà cap mal. Una cop més, però, l’infern està empedrat de bones intencions. I de bons homes amb la capacitat d’autocrítica capada.

Si del punyal n’aconsegueixes fer un martellet, dona jove que em llegeixes, potser i malgrat l’home, podràs tornar a enclavar les estructures de la teva autoestima

Si la cosa no acaba bé, dona jove que em llegeixes, l’última lluita que lliuraràs a l’espai del teu diàleg interior no serà contra l’home en qüestió, serà contra tu mateixa i els retrets que, ara sí, ja estaràs en posició de fer-te. Retrets per tot el que et vas negar sense adonar-te’n. Retrets injustos a la teva incapacitat de veure que l’home tampoc no se n’adonava o no se’n volia adonar. Retrets per haver-te volgut mimetitzar amb ell tant com fos possible i sentir-te falsament a l’alçada de la seva experiència. Retrets per haver deixat que l’amor justifiqués tot el que vas canviar de tu mateixa per saltar una clivella generacional que ell mai no es va decidir a saltar per tu. Després d’haver-te enfadat amb el món, d’haver-te espolsat els judicis morals que injustament se’t van fer i d’haver lluitat contra el temps que t’han pres els capricis del destí, la mirada que et farà més mal serà la teva. Compassiva, culpabilitzadora, condescendent contra la noia que va pensar que la millor manera d’entrar a la vintena era abraonar-se als braços d’un home que en tenia dues, de vintenes. Si del punyal n’aconsegueixes fer un martellet, dona jove que em llegeixes, potser i malgrat l’home, podràs tornar a enclavar les estructures de la teva autoestima i et reconciliaràs amb la innocència que ara et sembla la gènesi de tots els mals.