L’única cosa que poden fer públicament els sindicats de Renfe i Adif —i les direccions empresarials i els responsables polítics dels darrers molts anys— és sortir a demanar perdó al poble de Catalunya. Ni vagues ni punyetes, demanar perdó. Per la seva incompetència, per la seva manca de responsabilitat, per la seva manca de sensibilitat amb els usuaris i per la seva manca d’implicació i d’integració al país on operen. El que han de fer és demanar perdó per tanta ineficiència. La ineficiència en el transport públic és un llast per a la competitivitat d’un país. És una barrera per a la transició del cotxe al tren que requereix l’emergència climàtica. És un greu obstacle per donar garanties a la conciliació familiar.
Però els sindicats de Renfe i Adif no han demanat perdó. Han decidit anunciar una vaga política. Que al final s’ha desconvocat per un acord de darrera hora amb el ministeri, d’acord. Però el rellevant no és si s’ha fet o no, sinó l’anunci. L’anunci d’una vaga per un acord que en detall encara no és públic, per un possible traspàs que no existeix i que si alguna cosa s’ha dit és que els treballadors mantindran les seves condicions. L’anunci és propi d’aquell "qui pugui fer, que faci". El rellevant és l’anunci, perquè si es fa vaga no es notarà. No perquè no hi haurà greus problemes de mobilitat, que n’hi haurà. Sinó per la quotidianitat, per tant sovint que els trens van malament a casa nostra. Per com van anar ahir.
L’única cosa que poden fer públicament els sindicats de Renfe i Adif és sortir a demanar perdó al poble de Catalunya. Ni vagues ni punyetes, demanar perdó
Rodalies a Catalunya és un desastre. S’hi posin com vulguin, mirin de demostrar el que vulguin amb les dades que vulguin, no canviaran aquesta percepció. La gran majoria de la població catalana té el convenciment que això no va. Fa temps. Després de molts incompliments de promeses electoralistes; de molts incompliments en l’execució de pressupostos; de retards de dècades en inversions anunciades diverses vegades; d’un semi-traspàs fallit. A Catalunya només es creu en una solució: el traspàs complet de Rodalies a la Generalitat de Catalunya. Gestionar-ho des de Catalunya i no des de Madrid. Oposar-se a això és no entendre en quin país treballes. De fet, oposar-se al traspàs de Rodalies és propi d’una mentalitat d’ocupant. Una altra cosa és la reivindicació dels drets laborals, que tothom hi té dret, només faltaria! Però aquest no ha sigut el motiu de l’anunci de convocatòria de vaga, que ens coneixem. Després de tant malestar causat no es pot fer segons què. I encara menys si ens fixem en el contrast que hi ha entre Renfe i els Ferrocarrils de la Generalitat, que funcionen de primera. No es pot anunciar una vaga política en contra el benestar dels ciutadans pels qui treballes.
Han començat malament, però no tot són males notícies. Per a un polític que està en primera línia és aconsellable que pugui pensar quina herència deixa amb la seva gestió. És a dir, per què serà recordat un cop acabi la seva feina. El president Pere Aragonès sembla que té clar que es va esgotant el temps de la legislatura i que ha de començar a centrar-se a obtenir resultats. Rodalies i finançament, ha anunciat com a objectius després d’una reunió extraordinària del Govern. I per liderar el possible traspàs, ha nomenat com a comissionat Pere Macias, apostant per la seva expertesa i renunciant al sectarisme polític, ja que, tot i el seu perfil tècnic, a ningú se li escapa que es tracta d’un exconvergent. No hi ha temps i es busquen resultats. Hi ajudaria, i molt, si almenys en aquest àmbit es treballen les complicitats polítiques i no l’eterna divisió. Rodalies és un tema de país i és així com s’hauria de defensar, deixant clar als de les vagues que han començat malament.