S’anuncia una vaga de lloguers i he decidit escriure, avui, sobre habitatge. Al jutjat de primera instància on treballo en portem centenars cada any, de desnonaments. No cal dir que ordenar fer fora dels seus habitatges els arrendataris —sovint per impagament de rendes— és una de les situacions més delicades i dures que afrontem, al jutjat. És clar que un propietari a qui no paguen les rendes des de fa més d’un any i que en triga gairebé dos, o més, a recuperar el pis ben segur que ho viurà, també ell, com un patiment. Segurament més patrimonial que no pas existencial, però patiment, al capdavall. El dilema està, així doncs, servit.

Diguem-ho d’entrada: l’habitatge és, i no pot deixar de ser, una problemàtica social inherentment complexa. Per què? Ben senzill: perquè té per objecte béns que són, alhora —i no poden deixar de ser alhora—, per una banda, dels actius econòmics més importants de tota societat moderna —dels quals, per definició, se’n pretendrà extreure rèdit— i, per l’altra, els espais on les persones, senzillament, viuen. En dret parlem de béns de primera necessitat. L’habitatge n’és un de clamorós: no podem viure a la intempèrie. Ens cal, peti qui peti, un sostre. Un espai on no només ens protegim de l’exterior, sinó on, a més, fem efectiva la nostra intimitat i, en definitiva, on ens desenvolupem com a persones. On erigim una llar, sigui clàssica, monoparental, monomarental o expat-parental, tant se val. Precisament per això, les persones sempre necessitaran un habitatge, per més car que sigui accedir-hi. Si cal, s’acontentaran amb una sola habitació o marxaran de la ciutat on volien viure. Però el cercaran sempre, perquè el necessiten.

S’ha amenaçat, com deia, amb una vaga de lloguers. Poc després del seu anunci, ja tenim sobre la taula els dos grans posicionaments que combatran sobre la lona. En un cantó del ring, hi tenim els representants del Registre de la Propietat, esgrimint ja, sense solució de continuïtat, uns arguments aparentment indestructibles: que l’arrendatari està obligat a pagar les rendes; que si no ho fa, se li podrà resoldre el contracte; i que la llei no preveu el dret a la vaga dels arrendataris. Tres arguments, tot sigui dit, estrictament correctes, però que, com sol passar amb els plantejaments jurídics conservadors o reaccionaris, obvien que el dret, i la vida en societat en general, acostumen a ser més rics, més complexes, que no pas allò que preveu taxativament i expressa la llei. Jo diria, més aviat, que desconeixem què pot passar, a escala social, política i jurídica, en ple 2024, si es desferma una vaga de lloguers massificada. A l’altre cantó del ring, hi tenim, és clar, els representants dels arrendataris, que exigeixen, entre altres coses, una rebaixa del 50% de les rendes, enfortir els topalls de lloguers, prohibir les compres especulatives o regular els lloguers de temporada.

El dret, i la vida en societat en general, acostumen a ser més rics, més complexes, que no pas allò que preveu taxativament i expressa la llei

Els lloguers de temporada. El gran forat negre. A mi em fan pensar en aquells forats negres de l’espai sideral que ens va mostrar per primera vegada el telescopi Hubble els anys 90. Quan es va decidir no incloure aquests lloguers sui generis en el règim de topalls de rendes, es va anunciar als quatre vents que per aquest orifici s’hi esmunyirien bona part dels contractes futurs. Així ha estat, sembla. Si entrem a qualsevol portal immobiliari, hi veurem, posem per cas, a Barcelona, rendes absurdament elevades per pisos ni tan grans ni tan luxosos. Són, gairebé sempre, pisos oferts per temporada. Es confirmen, per tant, els pitjors —o els millors, segons es miri— pronòstics. Hi ha qui parla, aquí, d’astúcia, murrieria o, directament, frau de llei. D’utilitzar una via —la del lloguer de temporada— que no pertoca a la situació contractual subjacent real, per evitar, precisament, els topalls de rendes. El frau de llei és, també, una institució complexa. Als tribunals els costa apreciar-la. Només el futur i les demandes que es puguin presentar ens permetrà saber si ens trobem, o no, realment, davant d’un frau.

En Bernat Dedéu se sorprenia, fa escassos dies, aquí mateix —amb una de les seves habituals i feridores desconstruccions de les preconcepcions amb què intentem sobreviure—, en veure que alguns acabaven de descobrir, arran d’aquesta pujada de preus dels lloguers, ni més ni menys que el capitalisme. El que caldria fer, segons ell, seria, només, apujar els sous dels autòctons. Jo diria que el que caldria fer és, més aviat, ambdues coses: apujar els sous i buscar alguna manera de reconduir les rendes de lloguer a uns nivells raonables, racionals: tapant alguns forats —negres o blancs—, prohibint les adquisicions més flagrantment especulatives, construint més habitatge social… no ho sé, la veritat. És clar que la competència per fer aquest tipus de coses no la té, per cert, com sembla apuntar l’article, l’Ajuntament de Barcelona. De fet, no la té plenament, ni tan sols, el Parlament. Tot és, com deia, complex. Més complex.

Josep Pla —no precisament un revolucionari d’esquerres en matèria social i jurídica— atribuïa al Registre de la Propietat una funció essencial per a la vida en societat. Creia que era un factor clau per a la felicitat de les persones. Probablement tenia raó. També deia, però, el mateix Pla, que “una ciutat no pot ésser, només, un determinat nombre de kilòmetres de carrers i places. Perquè realment ho sigui, ha de tenir un esperit, una il·lusió. Ha de mantenir una crítica, un progrés, permanent i sistemàtic”. També tenia raó, en això, crec. I sembla com a mínim dubtós que amb lloguers de 1.900 euros al mes per pisos de 62 m² —i els efectes col·laterals que això genera— ciutats com Barcelona puguin assolir aquest esperit que, segons Pla, fa que una ciutat sigui, això, una ciutat.