Començo a rumiar en aquest article d’avui després que Feijóo assenyalés que les paraules de Felip VI, admetent tímidament que en la conquesta d’Amèrica es van produir “abusos”, s’han de “contextualitzar”. Una manera com una altra de dir que, en realitat, no cal fer-ne gaire cas i que el rei no volia dir el que va dir. El líder del principal partit de l’oposició encara afegiria que “fer ara un examen de les coses que van ocórrer al segle XV és un disbarat”. Mentrestant, continua la sagnant guerra d’agressió de Putin contra Ucraïna, les matances de palestins a Gaza i Cisjordània i els bombardejos sobre l’Iran, que es van engegar mentre uns i altres estaven negociant. Un conflicte que Trump assegura que aturarà “quan ho senti als ossos”. És aquest un dia, però, que ningú s’equivoqui, com qualsevol altre. Un dia més a l’oficina. Com passa des de fa un temps, el món es mou entre la mediocritat explícita, el deliri descordat i la força bruta emprada amb total descaradura. És a dir, sense pretendre vestir-la, dissimular-la, amb una retòrica més decent, encara que sigui mentidera. La raó ha deixat d’estar de moda. No s’hi recorre ni per encauar-hi els pitjors instints o els interessos més descarnats. Som en l’era de la pornografia.

La mort de Jürgen Habermas, dissabte a 96 anys, presenta, en aquest context, una intensa dimensió simbòlica. No pretenc, ni sabria, resumir el pensament de Habermas. El cabal de les seves aportacions és immens, i amb diferents etapes d’enriquiment, compleció i rectificacions. Som, i temo que només hi estem entrant, en un món que no sols s’allunya de Habermas, sinó que va agafant les formes, es va configurant, com exactament el contrari del que ell argumentava, desitjava i, fins i tot, somiava. El fang que va pastar tota la seva vida el filòsof és, en realitat, el fang de la Il·lustració. El fang de la raó i la bona voluntat, del desig d’entesa i progrés. Ni tan sols es va deixar temptar per la moral estetitzant de la postmodernitat. Dir Habermas significa dir Il·lustració, però, en perfecta sintonia amb això, dir Habermas significa també dir Europa. El millor d’Europa. El millor que Europa pot oferir als habitants d’aquest planeta. Per això —vull pensar— van resultar tan desconcertants i per a molts alarmants les paraules que Von der Leyen va pronunciar fa uns dies. “Europa ja no pot ser guardiana del vell ordre mundial, d’un món que ha desaparegut i no tornarà”, va sentenciar l’alemanya. Tot agregant que “no podem confiar-hi [en el sistema basat en normes] com l'única forma de defensar els nostres interessos ni assumir que les seves normes ens protegiran de les complexes amenaces que enfrontem”. Va semblar una rendició, va semblar una crida a tirar la tovallola. Tot i que després matisaria, va ser com si Von der Leyen estigués impugnant, blasmant, justament tot allò que Habermas personifica. Va semblar en aquell moment com si Europa s’oferís, esgotada i vençuda, per ser sacrificada en l’altar de la buidor del pensament i la moral. Com si Europa se suïcidés, en el sentit de deixar d’existir com és. En el sentit d’una radical autoimpugnació.

De cap manera no podem renunciar a les idees fonamentals, els pilars, de la Il·lustració, que són la força que ha dut la Humanitat a les seves més altes fites

La lluita impenitent de Habermas —que en els últims anys contemplava amb horror la deriva mundial— va basar-se tossudament en la convicció o, si ho prefereixen, la fe, que la interacció racional i el compromís compartit per entendre i entendre’s amb l’altre és el camí a seguir. L’extremisme i la subversió habermasiana van consistir a insistir tossudament en la força de la raó i, alhora, en la seva operativitat. Reivindicant-la com una eina útil, la més útil i única moralment acceptable per construir, per anar construint, un món millor. Aquest debat enraonat, que s’ha d’ubicar en el centre del que entenem per democràcia, ha de fugir, advertia Habermas, de la mentida i la falsedat. La reivindicació de la veritat, de l’honestedat, si volen dir-ho així, és avui, si hi rumiem una mica, autènticament revolucionària, atès l’apogeu de les xarxes socials, autèntics amplificadors no sols de la mentida i l’engany, sinó també de tota mena de pulsions, singularment l’odi a l’altre. La proposta del pensador ha sigut sovint criticada i titllada d’utòpica. Entre altres motius, perquè ell li va voler donar una dimensió i validesa universal, més enllà de diferències i identitàries i culturals.

Crec, tanmateix, i a pesar de totes les impugnacions, i també de les vegades que Habermas es va endinsar en polèmiques potser innecessàries, que fonamentalment tenia raó. Raó en el sentit normatiu, enllà de la factibilitat o de la congruència de la seva idea sobre l'“acció comunicativa”. Trobo —en contra del que passa al món i també del que semblava insinuar-se en les paraules de Von der Leyen— que de cap manera no podem renunciar a les idees fonamentals, els pilars, de la Il·lustració, que són la força que ha dut la Humanitat a les seves més altes fites. Von der Leyen llançava una crida als europeus a ser realistes i també més forts i més determinats, més expeditius. Hi estic d’acord, sempre que això no suposi donar la raó als bàrbars per esdevenir nosaltres també bàrbars, esborrant qui som i d’on venim. Sempre que no sigui per repudiar Europa —ni la invocació habermasiana—, sinó per aconseguir que Europa, i el que és i encarna, no sols sobrevisqui, sinó que prevalgui.