Els símbols són el motor de la política. Qui domina els símbols domina la societat. El periodista nord-americà Walter Lippmann ho explica en el seu assaig més famós, The public opinion, que va aparèixer el 1922, un any abans del Putsch que va portar Hitler i els seus camarades de la cerveseria a la presó. La tesi de Lippmann és que no podem entendre les persones si no coneixem l'imaginari a través del qual llegeixen les seves experiències i els fets concrets que passen cada dia al voltant seu.
Lippmann es va adonar que la tensió entre llibertat i democràcia sovint acaba intoxicada per la bola propagandística que generen els interessos nacionals o partidistes. Quan un col·lectiu entra en crisi, els seus mitjans de propaganda tendeixen a forçar la realitat intensificant la difusió d’estereotips antics i justificadors. Llavors, si els discursos comencen a volar massa baix, pot passar que una societat acabi caminant cap a l'abisme encegada per un garbuix de prejudicis, malentesos i raonaments enverinats.
No és casualitat que, a l’Estat espanyol, els vells conflictes territorials hagin emergit a mesura que s'esvaïen els valors militars i etnocides que van condicionar la Transició. Quan les condicions canvien, els símbols del consens entren en crisi. A la Unió Europea ha passat el mateix. I als Estats Units els fracassos d'Iraq i Afganistan també han encès una ferotge guerra de símbols entre Washington i Donald Trump.
Sigui a través de la denúncia o del negacionisme, la decadència d'Occident afavoreix que els activistes tendeixin a utilitzar els traumes del passat per escampar la indignació i dominar-la a favor seu. El resultat és que el rendiment que donen paraules com feixista, etnicista, racista o masclista és molt proporcional al procés de putrefacció que pateix la cultura occidental. El fet que el president turc pugui erigir-se en defensor de la democràcia o que la Xina acusi els tibetans d’incitar a l’odi ètnic és un símptoma de la degeneració del discurs humanista que Europa es vanagloria d'haver posat en circulació.
Aquest juny, el The Economist denunciava el panorama amb un número dedicat a la intolerància. Es titulava: Free speech under attack, i portava la foto d'una cara amb la boca tancada amb un cadenat. A Catalunya sabem per experiència que en el millor dels casos les societats sense llibertat d’expressió es tornen sentimentals, tímides i manipulables. És allò que deien Eugeni Xammar i Josep Pla en la seva sèrie d’articles Periodisme? Permetin!, publicada en plena dictadura de Primo de Rivera: la manca de polèmica no és una prova de civilització, sinó un símptoma de provincianisme i de subjugació.
A Espanya tothom es declara molt demòcrata i favorable a la llibertat de pensament –si més no des de fa unes dècades–. Aquí no anem a buscar a ningú a casa seva amb matxets, com a Bangla Desh, ni posem els dissidents a la presó, com a Turquia, la Xina o Rússia. En un Estat en el qual bona part de la població ha viscut la censura franquista i no té avantpassats que hagin gaudit de règims liberals és lògic que la majoria de persones se sentin satisfetes amb la mera existència d’un quiosc ple de diaris i de llibres.
Tot i així em crida l'atenció que alguns partits dediquin tant temps i tants mitjans a mantenir un exèrcit de trols, que només té com a missió insultar i desacreditar els adversaris polítics i intel·lectuals a través de les xarxes. Em pregunto de quina manera ho pagarem. És molt gros que les mateixes organitzacions que donen lliçons de diàleg i moderació es dediquin a incendiar els debats d’amagatotis, per facilitar l'absorció social del seu ideari.
En la mesura que la indignació és subjectiva, el dret a indignar-se ha esdevingut una font magnífica d’arbitrarietat i electoralisme. Si explico que el nombre de ciutadans que han estat acusats de fer apologia del terrorisme s’ha multiplicat per cinc des que ETA va deixar les armes, quedarà ben clar el poder que la política espanyola està donant a la figura de l'ultratge i de l'ofensa. La histèria moralitzadora convé molt als gihadistes i també al sistema que alguns joves diuen voler abatre amb les seves arengues puritanes.
A França, que havia sigut una referència per als exiliats europeus, Brigitte Bardot ha estat condemnada cinc vegades per odi racial a causa de les seves crítiques als mètodes que fan servir els escorxadors de halal. La Gran Bretanya també es va tornant intolerant. Segons una enquesta, el 47 per cent dels britànics d’entre 19 i 29 anys són partidaris de censurar per llei les opinions que puguin ofendre conviccions religioses, mentre que els partidaris de més de 50 anys no passen del 32 per cent.
El think tank Freedom House diu que en els darrers 12 anys la llibertat d’expressió ha fet una baixada a tot el món. Reporters sense fronteres calcula que la llibertat de premsa ha disminuït un 14 per cent des del 2013. Les universitats americanes estan preocupades pels boicots que pateixen alguns conferenciants i acadèmics en nom de la democràcia i la justícia. Entre la hipersensibilitat d’algunes víctimes i el cinisme d’alguns defensors de la llibertat, la circulació d'idees s’està tornant difícil fins i tot a l’acadèmia. Això, esclar, afectarà l’educació de les generacions que vénen.
Amayrta Sen diu que cap democràcia amb llibertat d’expressió no ha passat mai gana. Sen, per cert, té un llibre, titulat The Idea of Justice, que explica molt bé per què tota legalitat serveix per legitimar el sistema d’interessos i la visió del món d’una elit ètnica o cultural concreta. En aquest sentit és significatiu que un partit com Ciutadans, que va de liberal, transparent i democràtic, tingui una lideressa capaç de fer esborrar quatre anys de tuits del seu estimat marit català només pel fet que defensaven posicions independentistes, amplament compartides dins del seu país.
Com més hi penso, més m'esborrono. Em recorda aquests films sobre extraterrestres que arriben a la terra fent discursos pacifistes i després es mengen o esclavitzen els humans. El diable, diuen els anglesos, es manifesta en els detalls. Aplicat a la guerra de símbols: Si el marit indepe de l'Arrimadas s'avé a retirar els tuits, és amor; però, si no, aleshores és la guerra.